08 de setembre de 2019
08.09.2019

BARRETADES

08.09.2019 | 06:00

Amb el títol que encapçala aquest article fa un temps es publicaren en aquest diari unes col·laboracions d'en Joaquim Curbet que es llegien amb satisfacció i plaer, per la seva gràcia i el seu bon estil. Encara que alguna vegada dissentíem en el fons o la ideologia del que s'hi manifestava, en general jo gaudia amb la lectura d'aquella columna. Em va saber greu quan vaig llegir la seva nota de comiat. Actualment parlar de barretades és com parlar de temps passats. D'una època que ja és història en la qual la major part de les persones portaven el cap protegit, tant a l'hivern per resguardar-se del fred, com a l'estiu per defensar-se dels perillosos raigs solars. Si ens fixem en fotografies de les primeres dècades del segle passat, en les quals es representen concentracions humanes, notarem la unanimitat de gorres, barrets o barretines, segons sigui el caràcter de la reunió. Si es tracta del mercat dels dissabtes quan se celebrava en l'areny de l'Onyar, on ara hi ha la plaça de Catalunya, o ran del baluard de Sant Francesc, emplaçament de l'actual mercat anomenat del Lleó, notarem que tots els homes es presenten amb el cap cobert. Encara hi apareixen les antigues barretines, la majoria de color vermell, i algunes de color morat. Són majoritàries les gorres. Quan aquells homes que durant tota la setmana han estat treballant el camp en ple sol, es descobreixen, si ja no tenen cabells presenten una gran diferència entre la pell del cap i la del clatell o de la cara. La pell del cap es pàl·lida, gairebé blanca, per haver-la protegit del sol, mentre que la cara denota la seva exposició al sol, i el clatell, ben emmorenit i amb unes profundes arrugues.
Si la fotografia és d'una manifestació d'obrers s'hi apreciarà la unanimitat de la gorra. Si és la comitiva d'un enterrament, especialment d'un enterrament senyorial, amb el cotxe de més categoria, anomenat d'estufa, amb el cotxer amb levita i barret de copa, veurem entre els assistents la quasi unanimitat de barrets tous, i en la presidència algun barret de copa.
El barret de copa havia estat d'ús diari de metges, juristes, banquers, catedràtics... El barret de meló, dur, el podem veure usat per l'escriptor Josep Pla, en alguna fotografia de la seva joventut. Últimament el barret de copa només l'usaven els membres de la corporació municipal i provincial en les aparicions públiques corporatives. Protocol que es mantingué fins l'any 1979, amb el parènesi del 1931 al 1939.
En l'uniforme d'alguns col·legis masculins hi figurava la gorra de mariner.
La boina característica del País Basc s'anà introduint aquí, mentre anava caient en desús el barret. En uns temps l'ús de la boina fou majoritari entre els nens i nois. També entre els que en deixar el barret no sabien anar amb el cap descobert. Els capellans i també els seminaristes portaven sempre l'imprescindible barret. Antigament l'anomenat de teula, i posteriorment el d'ales més discretes. Quan encara usaven la sotana, i alguns ja es desplaçaven amb moto, canviaren el barret per la boina.
Les senyores també havien portat el cap cobert. El barret femení s'havia presentat amb formes molt diverses, que anaven canviant d'una temporada a una altra. Per algunes el seu ús es considerava imprescindible. Altres el reservaven per ocasions, com l'assistència a certes celebracions, o per determinats dies festius. Si en la platea del teatre tenies al davant una senyora embarretada et quedaves sense veure la representació. En l'uniforme d'algun col·legi femení hi figurava el barret o la boina. Les dones d'edat avançada portaven mocador del cap que solia ser negre. Les vídues usaven un mantell que els cobria cap i espatlles, fins a mitja esquena.
Era imprescindible per entrar a l'església senyores, noies i nenes, cobrir-se el cap. Amb barret, mocador del cap o més generalment mantellina. Costum que a partir dels anys seixanta, anà desapareixent. Com una més de les reformes postconciliars.
El barret masculí comportava unes actituds rituals. Una d'elles era la que corresponia a la corporació municipal. Quan els edils sortien corporativament de la Casa de la Ciutat, per participar en alguna celebració, abillats amb el frac i cofats amb el barret de copa, es treien protocol·làriament el barret, com a signe de salutació a la ciutadania. Seguidament es tornaven a cobrir. Quan assistien a les celebracions religioses a la Catedral, en el moment de començar el sermó es posaven el barret i immediatament es tornaven a descobrir. Era la remembrança d'un històric privilegi que els permetia anà coberts mentre durava el sermó.
En les celebracions litúrgiques, tant en l'interior dels temples, com en les processons pel carrer, els sacerdots usaven el preceptiu bonet. El bonet de quatre puntes de color negre, ornat amb una borla verda el dels canonges de la Catedral. I el bonet romà, de color morat propi dels bisbes. De la mateixa forma, però negre, el portaven els jesuïtes. L'acte de cobrir-se i descobrir-se, amb el bonet, també tenia el seu ritual. En les Misses solemnes descoberts durant el cànon, i en les celebracions amb Exposició del Santíssim. També es descobrien quan es pronunciava el nom de Jesucrist o el Glòria. En la celebració de la Missa ordinària, el celebrant sortia de la sagristia cobert amb el bonet, que en el moment de iniciar la pregària, al peu de l'altar, el lliurava a l'acòlit i no es tornava a cobrir fins al final de la celebració. En l'actualitat el bonet ha estat suprimit totalment del ritual. El que sí que es manté és la mitra episcopal. I en alguns casos també el bonet morat i la birreta cardenalícia.
Quan l'ús del barret estava generalitzat, tant pels religiosos com pels laics, era quan tenia sentit l'expressió barretada. Actitud que consistia en l'acció de saludar amb el barret. Hi havia persones que ho sabien fer amb una gran elegància. Amb aquell solemnial gest se saludava pels carrers o pel passeig de la Rambla o de la Devesa, als coneguts amb els que es creuava. També se saludava al pas de la bandera, i el del fèretre en les comitives dels enterraments. Salutació que també es practicava al passar pel davant d'una església. Al peu de la escalinata de la Catedral hi ha la boca d'una claveguera. En trepitjar-la ja se sabia que era el moment de saludar amb el barret, ja que coincideix amb la situació de la porta de la seu.
Quan un es comprava el primer barret el que havia d'aprendre era no només a saber-se'l posar sinó també a descobrir-se amb un gest elegant. Amb una artística barretada.
Quan semblava que barrets i gorres anaven a desaparèixer i que tothom preferia anar amb el cap descobert, ara sembla que estan retornant. Fins i tot veiem una botiga del carrer Nou dedicada a aquests complements de la vestimenta. Però ara l'ús del barret no és per protocol o per signe de distinció, sinó per prescripció facultativa. Els dermatòlegs ho recomanen amb insistència.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook