El dietari

Avui he tastat un vi que es diu T'estimi -un verb bonic que ens acosta a Cadaqués-, fet amb lledoner roig i blanc i «vinificat, envellit i embotellat a l'Alt Empordà per Somni d'Istiu». Aquests somiadors d'entre mar i pissarres són una parella que treballa en dos cellers consolidats de la península del cap de Creus però que tenen aquesta aventura amorosa de 377 ampolles. He tastat la 227. El sommelier del restaurant m'ha preguntat, amb la discreció d'aquells que tenen molt d'ofici, si sabia el que anàvem a tastar. Anys enrere aquesta interessant experiència, costaria que la reconeguéssim com a vi, per la seva buscada diferència. A mi m'ha encantat! Fa uns dies vaig tastar un vi de Delfià, a Rabós, el poble de la mare. Aquest és una altra història. Es diu Sa Illa i el fa cellers d'en Guilla. És un samsó. En aquest cas l'ampolla 406 de 1200. Té una medalla d'or del concurs mundial de Brussel·les d'enguany. Destaca el seu punt de dolçor i un aroma aristocràtic. També m'ha encantat. Encara dura la verema a l'Alt Empordà, i a part del Baix, que amb el creixement de la Denominació d'Origen han esdevingut una sola comarca vinícola. Queda lluny, encara que no fa ni 20 anys, aquell territori amb 8 cellers i unes quantes cooperatives intranscendents. Actualment hi ha més de mig centenar de cellers, amb alguns, a l'Albera i també a les Gavarres, que es troben a la classe mitjana alta i, últimament, amb iniciatives somiadores, que són la millor manera de viure.

Diumenge | L'Acústica d'en Pascual

Acústica és més que un esdeveniment de transcendència catalana. Són quatre dies perquè Figueres recuperi l'orgull marcit. Quatre dies durant els quals el veritable alcalde és en Xavi Pascual, un empordanès genuí que es va inventar l'Acústica i que fa 18 anys que l'organitza. Durant anys ho va fer en contra de tots els elements. Quan et penses que els empordanesos s'extingeixen, sempre n'apareixen un o dos. En Pascual és un negociador fenici -sempre guanya-, és viu com una fura i malfiat de mena. Un empordanès dels d'abans, vaja. L'he observat aquesta matinada.

Anava veloçment d'un costat a l'altre controlant-ho tot amb un expansiu somriure de satisfacció. Jo m'he assegut en una mena d'altell que té l'estranya plaça de Catalunya, mentre a baix un Dj posava música per a una massa enfervorida d'adolescents. És sorprenent que un Dj inexpressiu concentri centenars de fans i que quan posa una cançó de Queen reaccionin com si davant tinguessin Freddie Mercury en persona. En aquest mateix mirador de la plaça hi havia una barra de bar per comprar begudes i uns còmodes sofàs blancs que m'han fet suportable la meva condició de pare taxista.

Com comprendreu, no he vingut a saltar davant d'un Dj. Des del sofà també he observat l'actual alcaldessa, Agnès Lladó. Somreia i estava contenta acompa­nyada d'amics i d'algun company de consistori. Està bé que un alcalde de Figueres, una de les ciutats més decadents del país, pugui tenir uns dies d'orgull local. En el mateix espai -suficientment gran com per no saludar-se- he detectat l'exalcaldessa Marta Felip ballant amb unes amigues. Aquesta es va treure un gran pes de sobre quan ho va deixar després d'haver contribuït definitivament a convertir Figueres en el que és avui.

Dilluns | Mediterràniament empresonat

L'antic alcalde socialista de Figueres, Joan Armangué, escriu a Twitter sobre en Santi Vila, que també va ser alcalde de la capital empordanesa però per CiU: «L'exhibicionisme estiuenc d'un exalcalde i exconseller figuerenc, quan excompanys seus no poden gaudir de l'estiu com ell gaudeix, el considero d'una absoluta manca d'altura moral i dignitat política. Em produeix una gran tristesa».

Armangué, abans del PSC, va ser l'últim alcalde de Figueres que tenia un projecte que no va arribar a temps d'aplicar per salvar una ciutat que va degradar el següent alcalde, abans de CDC, Santi Vila. Armangué es refereix a les fotografies hedonistes i millennials de l'exconseller a les xarxes socials. El polític que en un míting de la campanya l'1 d'octubre va proclamar: «Si ens hem de jugar el patrimoni, ens el jugarem, si hem d'acabar a la presó, hi acabarem, perquè ens hi va la dignitat personal i col·lectiva. La dignitat d'aquesta nació que els espanyols mai ens diran que existeix». Mediterràniament empresonat, en el seu cas.

Dimarts | Tradicions

A partir de quant temps es pot considerar una tradició un esdeveniment? No he trobat literatura precisa al respecte però 30 anys, que és el temps que fa que celebren el correbou a Vidreres, dubto que ho pugui ser considerat, com si ho és el pelegrí de Tossa, que té 500 anys, o el ball del Cornut de Cornellà, amb més de 600. Jo fa més de 30 anys que vaig un cop l'any a un restaurant xinès i en cap cas ho he declarat tradició. Tampoc una tradició justifica mantenir res. L'acumulació d'anys no dona la raó que justifiqui torturar animals.

Dimecres | Solans, un text refós

S'ha dit tot o quasi tot sobre la gran competència i l'obra de Joan Antoni Solans, l'home que va exercir la màxima responsabilitat en la planificació urbanística de Catalunya durant 17 anys que van ser cabdals en el desenvolupament del país. Solans és un dels grans representants d'aquella època quan a la política i la funció pública d'altura hi anaven a parar els millors de veritat. Des del punt de vista dels periodistes que fèiem temes relacionats amb l'urbanisme Solans era un veritable mal de queixals. La seva devota discreció el va portar a no voler explicar durant molts anys els resultats de les comissions provincials, on s'autoritzen o tomben tots els grans projectes.

D'aquí que els periodistes ens haguéssim d'informar per vies poc fiables ­d'assistents a les comissions o gent que deia haver-hi assistit. Poc fiable com el cas d'un alcalde que va informar a un corresponsal de poble que s'havia aprovat la construcció d'un gran camp de golf amb hangars per a avionetes, quan en realitat s'havia llençat a les escombraries perquè «no l'aprovarien ni a Las Vegas», com em diria l'endemà un alcalde quan va sortir publicat en portada la falsa notícia.

Aquell «arcalde» informador de l'època es va adormir o ves a saber què buscava. Al final de la seva llarga època com a director general, algun polític devia obligar Solans a fer rodes de premsa, que hi anava amb desgana. Compareixia molts cops tocant la nit, ens parlava amb uns termes buscadament tècnics, quasi quàntics, i el divertia perquè es creuaven mirades múrries amb el seu delegat a Girona, Jaume Torrent. Mai parlava ni definia els projectes, sinó que parlava de sectors, plans i punts de l'ordre del dia. Sabia que després ens hauríem de passar hores desxifrant-ho. Amb el temps fins i tot vàrem aprendre què era habitatge dotacional públic, que volia dir urbanitzable no delimitat, pla parcial, pla director i, sobretot, un concepte mític: text refós. Tot plegat va acabar essent un joc simpàtic i sempre amable entre els periodistes i Solans, que ha tingut una mort absurda que personalment m'ha entristit, a Calella de Palafrugell, un lloc que no va poder salvar de la depredació urbanística.

Dijous | Amorals

El jutjat d'instrucció 2 de Girona investiga sis policies nacionals més per les càrregues de l'1-O a Girona, que se sumen als 22 més que ja investigava. Això afegit a la imputació que també s'ha sabut ara de 8 responsables d'aquella operació de Tonton Macoutes que va consistir a apallissar ciutadans que anaven a votar, fa que hi hagi l'esperança que els responsables d'aquesta acció despòtica acabin asseguts a la banqueta dels acusats, com correspondria en una democràcia sense corcs. Però perquè això sigui així també han de ser jutjats aquells que van donar les ordres i van planificar intel·lectualment aquella pallissa massiva: Zoido, Millo, de los Cobos i Nieto. Els molts que ho van justificar ja carreguen prou vergonya i infàmia. I si no és així, no existeix tractament per curar l'amoralitat.

Divendres | Les plantes d'en Pàmies

Joaquim Bosch-Barrera, a banda d'oncòleg de l'ICO a Girona, s'ha destapat a Twitter com a precís franctirador soviètic. El metge ha escrit: «Josep Pàmies ha sufrido un infarto y ha descubierto que la única planta que los cura es la planta de Cardiología de un hospital (Trueta). Ojalá tras esta evidencia, sus incondicionales dejen de seguir sus 'sabios' y 'experimentados' consejos 'tratándose' solo con plantitas». Josep Pàmies, ha estat sancionat diverses vegades per les autoritats sanitàries per propagar animalades com cures minerals i herboristes contra la leucèmia, l'autisme o l'Ebola. Bosch-Barrera ha estat linxat a la mateixa xarxa pels incondicionals d'aquest Merlí de pacotilla.