Dijous va morir el meu pare, en Francesc Vila. En Francisco o Paquito com li deien a Sarrià (alguns fins i tot li deien Titus) va néixer al cafè Xargay el 1925 i va viure al costat de la rectoria de Sarrià durant molts anys. Els dos llocs són a prop del Pont de l'Aigua. La seva vida va transcórrer sobretot en la postguerra, període d'escassetat que el va forjar en l'habilitat de trobar solució a les dificultats del moment.

Quart fill d'una família de vuit germans i un oncle, va anar a escola fins als 14 anys, però amb 9 anys ja ajudava el seu pare a muntar la fàbrica petita. En Joan Vila Tarradell, el seu pare, era un emprenedor nat, des quan fabricava paper a mà fins a totes les màquines de paper que va muntar, unes sis en total, una d'elles mentre feia la mili a Tetuan. En Francisco va aprendre així aquesta manera de fer d'espavilar-se amb poc material, sense capital, amb molta imaginació i treball. Amb el seu germà Alfonso, dos anys més gran, ajudaven l'avi Joan a muntar els seus trastos, com deien ells, que van acabar essent una màquina de 0,9 m que funcionava a 60 m/minut. La guerra va suposar haver d'abandonar la fàbrica petita per les amenaces del comitè de Sarrià. El 1938 van posar en marxa la fàbrica de can Mitjans, amb grans dificultats per vendre i poder menjar, fet que els va portar a moldre blat escairat amb la maquinària que tenien. Van passar de no tenir res per menjar a viure en l'abundància pel fet que cobraven en espècies. L'any en el qual van fer aquesta transició de negoci, el 7 de setembre, va tenir lloc el terrible accident dels dos camions de gasolina que van xocar amb el carrilet a l'entrada del Pont de l'Aigua amb 21 morts. En Francisco i l'Alfonso eren a can Mitjans menjant figues i en Joaquim, germà 5 anys més petit, havia anat a la fàbrica petita a cercar l'avi Joan. L'accident no va agafar ningú de la família tot i viure a pocs metres del lloc.

L'any 1939 va ser el de la retirada. A Sarrià va tenir lloc la voladura del pont. La família s'havia refugiat a can Xuncla, a uns 3 km de distància, des d'on van sentir l'explosió. Van tancar l'avi Joan a la presó durant sis mesos i aquella adolescència els germans la van passar tirant bombes de mà que anaven trobant pels camps i collint terra per netejar estris de cuina que posaven en bosses de paper i venien per Girona. Aquest any en Francisco va deixar d'anar al col·legi.

A l'any 1942 van començar a fabricar membranes per altaveus perquè l'avi Joan coneixia la tècnica de fabricar paper a mà que havia après del besavi Joan Vila Ribas. Van vendre la tecnologia a l'empresa d'altaveus La Melodia de Barcelona, fet que els va reportar prou diners per comprar material per construir una altre màquina a can Patllari, al carrer major. Era una màquina molt petita, de 1,1 m i 60 m/min, construïda amb peces d'ocasió adaptades i modificades. Els feltres els compraven usats a La Gerundense i ells els partien per la meitat. Només tenien un motor de 3 CV (avui la fàbrica de Besalú té entorn de 400 motors) que anaven canviant d'una operació a una altra. Al matí feien anar les moles. La pasta entrava al refino a la tarda i a la nit en Francisco i l'Alfonso fabricaven el paper. Van inventar una paradoxa: el procés continu, però fet en discontinu. En aquest temps van copiar una estratègia de la Gerundense que consistia a coure canyes en sosa per obtenir una fibra que reforçava el paper fabricat amb paper recuperat.

Aquella màquina era fruit de la pobresa i mancança del país, car no hi havia cap producte per vendre ni comprar. Es van especialitzar a fabricar paper i bosses a mà, llogant persones, adquirint a França màquines de fabricar bosses, canviant una i altra vegada les peces de la màquina, comprant edificis del costat i edificant la fàbrica del carrer Josep Flores. Els conflictes eren continus, amb un creixement gairebé impossible per la mala i insuficient xarxa elèctrica. Després del motor de 3 CV en Francisco era a can Ginés a la carretera de Barcelona mirant un motor Asea de 10 CV. L'avi Ginés, en veure'l, li va dir: «T'agrada aquest motor?» «I tant!», va dir en Francisco, «però no tinc diners per comprar-lo». «Emporta-te'l i ja el pagaràs quan puguis», va concloure l'avi Ginés. L'empresa es va dir Emilia Vila, més tard Vila Tarradell, amb seu social i comercial a l'edifici Papirus al carrer Juli Garreta de Girona. En Francisco portava la fabricació i en Joaquim la part comercial.

L'any 1960 funden la societat actual Papelera La Confianza a Besalú (ara LC Paper) i a l'any 1970 munten una altra màquina de 1,35 m i 150 m/min a Sarrià que duraria fins l'any 1983, any que Vila Tarradell va tancar. En Francisco deixà de treballar a Besalú el 1990, moment en el qual va passar a seguir des de casa l'evolució de l'empresa, fins dimecres passat.

La vida d'en Francisco ha estat una vida de molt treball, diumenges al matí inclosos. Sovint l'esperàvem per anar a fer el vermut al Coro abans de dinar. En Francisco era una persona molt discreta, frugal, modesta i honrada, valors que sovintejaven en el temps de la postguerra, propiciats per les penúries. La seva vida ha estat dedicada al negoci familiar, aprenent de forma autodidacta, llegint les revistes de tecnologia industrial que tant li agradaven, observant, pensant i escoltant a la gent que treballava amb ell i als proveïdors: ha estat un gran amic dels seus treballadors i entorn. Una persona soferta que ha sabut portar molt dignament els seus últims 6 anys de ceguera, que cada diumenge esperava amb delit aquest article. La seva passió han estat les sardanes que va propiciar, amb el metge Garriga, el concurs de sardanes de la festa major durant tants anys. La duresa de la postguerra anant amb tren a Garriguella essent adolescent a canviar oli per farina, saltant el control del racionament, o els viatges a la fira del Palais des Congrès de París amb un Seat 600 per comprar màquines de bosses, són anècdotes que expliquen la manera de ser d'en Francisco, un empresari fet a si mateix que va saber copsar la manera de fer de l'avi Joan i transmetre els seus valors a la família que ha deixat.

Dijous a la matinada va morir en Francisco i el mateix dia al vespre moria en Joaquim, just 81 anys després de l'accident del xoc del carrilet amb els camions de gasolina. Descansin en pau.