08 de setembre de 2019
08.09.2019
Diari de Girona
DIARI D'ESTIU

La irracionalitat com a forma de mort política

08.09.2019 | 06:00
La irracionalitat com a forma de mort política

Els errors es paguen cars. Resulta difícil apartar la vista del xoc de trens que plana ara mateix sobre el Regne Unit. Els europeus tenim un interès legítim i vital en el resultat perquè la manera en què s'executi el Brexit tindrà un significatiu impacte en les nostres vides. L'atmosfera està car­regada d'interrogants pels terrenys desconeguts i els girs inesperats per on transita un procés desbocat. És difícil pensar en un acte major de manca de visió i egolatria que la convocatòria del referèndum del Brexit per part de David Cameron. Però, per sobre de tot, sucumbim a la fascinació mòrbida de veure com un país es devora a si mateix. La imatge que ve al cap és la serp que es mossega la cua.

Què ha estat el Brexit sinó l'exaltació d'un pensament oposat a la realitat, bar­roerament màgic; alquimista? Cameron es va llançar a conjurar el desafiament rupturista de Nigel Farage muntant un referèndum al qual no li va donar transcendència més enllà del retaule polític, del teatre. A això li van seguir els caòtics esforços de Theresa May per aconseguir, contra tots els elements, una majoria parlamentària. Amb el resultat del seu fatídic, fallit, acord de retirada. I ara hem de suportar les bufonades de Boris Johnson que ens demostra que la irracionalitat és una forma de mort política i de decadència d'un país. El Brexit és avui camp de joc de xarlatans.

El problema és, per descomptat, que el Brexit no està a l'altra banda del mirall. Que les conseqüències seran tangibles i a escala mundial. La sortida sense acord repercutirà en preus, provocarà escassetat, malsons logístics. Però mentre el Regne Unit es mira el melic, el món segueix girant.

Finalment, aquesta situació té unes lliçons que ens són aplicables. El que s'està manifestant a Westminster no és sinó una versió extrema i sofisticada -per un sistema polític considerat modèlic fins ara- de processos que veiem sorgir per tot arreu. Atrapats en abstraccions diverses, ignorem les realitats objectives que ens envolten. Els desafiaments reals als quals ens confronten. El món canviant en què vivim. Hem de prendre distància d'aquest hipnotitzador i espectacular drama que es desenvolupa davant els nostres ulls. I hauríem de reflexionar, sí, reflexionar, exercitar la nostra racionalitat sobre el profund significat de què està passant.

Per si es repeteixen eleccions

Quan els ciutadans van anar a votar el 1986 el cotxe més venut era el Renault 11, comprar-se un vídeo Beta encara semblava una bona idea i es començaven a vendre els primers ordinadors de la marca Atari, la memòria dels quals avui seria incapaç d'obrir un selfie. Aquest any es va estrenar a les urnes la llei que regula les campanyes electorals i que, a diferència de l'R-11 i els ordinadors de 8 bits, encara segueix molt vigent a Espanya.

És la regulació que prohibeix, per exemple, publicar enquestes la setmana de les eleccions, alhora que permet que els partits tinguin un ample camp per cór­rer per informar i desinformar en les seves estratègies de persuasió en xarxes socials, perquè avui com fa 40 anys internet no està regulat però és que fa 40 anys i menys, no existia.

No impedeix la llei electoral que en la presumpta jornada de reflexió els Whatsapps s'omplin de rumors electorals impulsats pels equips dels partits i que a Twitter, per escapar a la censura, es parli d'un mercat de fruites molt colorit que amaga infantilment (la política com una distracció) els últims sondejos electorals en què el bròquil equival al verd de Vox i les albergínies al morat de Podem.

Aquest absurd dona lloc a situacions curioses que incideixen en la necessitat de reformar i posar al dia la legislació. Això evitaria que es repetís l'absurditat de l'últim dia de la campanya electoral d'abril passat, quan una empresa hortofructícola neozelandesa que anunciava els seus kiwis en xarxes socials va tenir una crisi de reputació perquè els usuaris de Twitter a Espanya el van acusar d'estar fent publicitat pro Vox encoberta amb els seus kiwis verds.

La Junta Electoral Central escruta amb lupa la conducta dels partits i candidats durant 15 dies abans de la cita amb les urnes. Té sentit aquesta hiperregulació durant 15 dies quan vivim en una campanya electoral constant? Tots sabem que una campanya en realitat no dura 15 dies. Hi ha precampanya i pre-pre campanya i pre-pre-pre campanya en què teòricament la diferència és que no es pot demanar el vot explícit fins dues setmanes abans. Caldria replantejar els límits a aquesta regulació.

Cal una reforma parcial que permeti publicar dades electorals, regular els debats i actualitzar i abaratir la bustiada, així com les tècniques de persuasió política en xarxes socials

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook