L eternitat no és a l'abast de res ni ningú. Per això les platges i les doctrines no són estàtiques. I les vacances arriba un bon dia que s'acaben. D'aquesta manera copsem el pas del temps, ens fem una idea potable de què vol dir evolucionar -o anar de recules- i tot plegat va molt bé per lligar curts els deliris de grandesa. Un ésser dotat d'intel·ligència, si se li concedís l'eternitat arribaria un punt que ens el trobaríem xop de supèrbia, estrafet per l'avorriment. És bo, que les vacances s'acabin.

Durant la represa he trobat amics, coneguts i col·legues de feina que havien fet vacances. Les primeres converses hi han girat a l'entorn. Com cada any s'ha instaurat una jerarquia en funció dels destins, la durada, el dispendi i el termòmetre de l'exotisme. Els que s'han estat en un càmping de Palamós ja poden cantar les excel·lències de l'establiment, ja poden apel·lar a la netedat, la tranquil·litat i la qualitat dels repassos, que si n'hi ha un altre que s'ha estat a Namíbia o a Cambodja, aquest serà el centre de totes les atencions.

El tipus de vacances que es fan classifica els conciutadans i els posa a l'escala social de l'èxit. Tant li fa que els del càmping de Palamós hagin estat molt més a gust i tinguin el compte corrent menys castigat que no pas els que s'han endeutat per fer safaris, rutes perilloses a la quinta forca o estades de ric als indrets més glamurosos del planeta. Hom arriba a pensar que es decideixen els destins en funció de poder dir que s'hi ha estat i prou, enllà que aquests destins siguin realment instructius -o veritables oasis del descans. Fins i tot en el cas de poder-s'ho permetre, sembla que com més lluny i més estrany, millor.

Però hi ha un aspecte que ens anivella a tots, als dels càmpings, als aventurers i als potentats. A l'hora de posar en comú el relat de les vacances ens despengem d'opinions que, mirades de prop, són hilarants. Els resums són perillosos. Parlem dels llocs on hem estat com si les vacances duressin una vida. L'un diu que «als Estats Units són molt simpàtics», després d'estar dues setmanes en un racó d'un país de 330 milions de persones. L'altre explica que «a la Xina són força bruts». I el tercer confessa que no s'esperava «una Àfrica tan desenvolupada», després d'haver-se tancat en un ressort durant un mes.

No se n'escapa ningú. Però el del càmping de Palamós potser és l'únic que s'acosta a una mesura justa de l'indret. No pas rodona, però ens parla del que ha vist i tocat amb la prevenció del qui se sap l'últim en l'escala social de l'èxit. Ens diu que l'aigua del mar hi havia dies que era agradable i dies que no. Que passava el menjar amb el mateix, i amb el clima, la gent, el número de pessigades de mosquit i la inevitable trobada amb els altres catalans de vacances.