08 de setembre de 2019
08.09.2019

La mort d'un nen

08.09.2019 | 06:00

Assegut a la sala d'espera d'un hospital al costat del meu pare, esperàvem que fos l'hora de visites per saludar un noi de l'equip de bàsquet que s'havia lesionat. Va voler la casualitat que en una porta veïna entressin en massa metges i infermeres per assistir un nen que s'ofegava, en horribles convulsions, fins a morir davant dels nostres ulls. Jo tenia tan sols vuit anys, potser els mateixos que el nen que moria. Quan una infermera es va adonar que havia presenciat l'agonia infantil, va tancar la porta avergonyida. El meu pare, al meu costat, plorava a llàgrima viva. El meu pare no era un sensibler, d'aquests que ploren per qualsevol cosa, i veure'l en tal estat em va fer enfadar-me amb ell. De què valia el seu «els homes no ploren» que em solia repetir? El meu pare es va assecar les llàgrimes i vam sortir d'allà carregats de certa desraó inexplicable. Fins a aquell mateix dia, basat en la meva curta experiència, per a mi només morien els gats i els vells. Em semblava increïble que un nen hagués mort davant meu.
Dies enrere, davant la mort de la filla de Luis Enrique, l'exseleccionador de la Roja i exentrenador del Barcelona, ??amb tan sols nou anys, només de veure el titular vaig desviar la mirada, encara que no vaig deixar de sentir aquesta mateixa desraó d'aquell llavors, a gairebé quaranta anys d'aquest dia. No volia ni assabentar-me d'una cosa tan terrible i, alhora, dolorosa. Ara jo era pare i la mort d'un nen, de la mateixa edat que un dels meus fills, m'arribava al profund del meu ésser, multiplicada.
Ja amb gairebé 50 anys em permeto plorar dissimuladament i obviar el «els homes no ploren» de la meva infància. Tant així que m'he tornat una sensibler, ploro amb la meva filla com un idiota en veure al cinema La sireneta fingint un refredat. Sensible o no aquella notícia em va fer recordar com de fràgils som, l'injust que sembla la mort infantil, per tota aquesta vida que té per davant, per la seva possibilitat. Perquè si la mort per als vells és arribar a port, per als joves és un naufragi, segons Baltasar García.
No vaig voler mirar la notícia. Quan ho vaig fer, va ser com entrar en les aigües d'un llac gelat, a poc a poc, sentint cada estirada del fred a la pell i en les vísceres. Vaig veure les seves fotos, n'hi ha una asseguda a un trofeu més gran que ella que resulta memorable.
En la mort d'un nen sempre hi ha alguna cosa absurda, una desraó que no és tant la pèrdua d'una vida infantil, sinó nosaltres mateixos, que ens creiem eterns, i que amb la desaparició d'ells morim mil vegades.
QED, Xana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook