Ha estat una negociació retransmesa. Era curiós veure com el Barça intentava fitxar el futbolista d'una manera desesperada, sense diners per comprar-lo i oferint jugadors de torna. Una de les qüestions més interessants i enigmàtiques era que ningú no sabia per què se'l volia fitxar. La premsa i els mitjans seguien cada pas i feien enquestes, tertúlies i comentaris com si intentessin crear un estat d'ànim d'il·lusió. No ha existit, poca gent trobava la negociació apassionant.
El nom Neymar era sinònim de cansament, avorria qualsevol detall que en fes referència. Així, entre la desídia i la indiferència anaven passant els dies. Poques vegades un crac havia provocat tant desinterès. Tot eren especulacions: que se li ha de donar una segona oportunitat, que és bo al camp i tòxic per a l'equip, que això i d'allò. Pocs arguments futbolístics sobre un jugador que amb prou feines juga, que viu més lesionat que no pas al camp. La figura ha creat una important etiqueta comercial i poca cosa més. Vol canviar sovint d'equip per, jugant o no, embutxacar-se una milionada rere l'altra. Des que el personatge va deixar el Barça, que ha deixat una estela que cada vegada l'arrossega més al concepte de «joguet trencat». Ningú no ha entès res d'aquesta negociació que ha mostrat les febleses del Barça. Entitat obsedida fins al deliri. Un entrenador perplex que posa cara d'estar fora de tot el que passa. Si Neymar venia, el culé en diria bé i si no, també. Cap emoció remarcable a favor d'una directiva que, a còpia de filtracions, volia fer creure que s'estava negociant una de les operacions més importants en el món del futbol. S'havia cregut que podia ser cap de rap i cada vegada s'assembla més a cua de sardina.
