Quan s'acosta la Diada de l'Onze de Setembre es reactiven les declaracions dels polítics que busquen els titulars dels diaris. Alguns líders del govern tenen més necessitat que mai de dir-hi la seva, atès que la paràlisi de les conselleries és evident. Llevat d'en Bargalló i l' Aragonès, la resta estan de vacances permanents amb el president Torra al capdavant. Això sí, sempre tenen l'agenda a punt per anar a Brussel·les per tal de rebre instruccions i jurar fidelitat a Carles Puigdemont. Evidentment em refereixo als consellers de JxCat, perquè els d'ERC van a la seva i somnien amb unes eleccions com més aviat millor.

L'ambient s'escalfa i alguns mitjans de comunicació ja han posat tota la carn a la graella. Els públics hi són obligats i alguns privats viuen de les subvencions de la Generalitat, per la qual cosa no val a badar. Alguns parlen que aquesta Diada hauria de ser un assaig de cara a la resposta de la sentència del procés. Hi tenen tot el dret, però ja no serà la festa nacional de Catalunya de tots. Un any més serà segrestrada per un sector de la població catalana que és molt important, però que no és majoritari de moment.

Des del sector independentista es voldria que fos l'inici d'un període de temps marcat per la inestabilitat i amb la gent al carrer. I compte que això és molt perillós i pot tenir conseqüències molt desagradables segons sigui la resposta de l'Estat.

Quim Torra ja ha apuntat fer una aturada de país. No s'atreveix a parlar de vaga general i empra els mots segons les seves conveniències. Difícilment la patronal donarà suport al president en el seu full de ruta. El país és plural i de ben segur els sector que avui governa la Cambra de Comerç de Barcelona hi pot donar suport, però poca cosa més.

Altres parlen de desobediència civil. Seria bo que els partidaris d'aquesta opció mesuressin bé què vol dir això de no voler fer cas a les lleis. No costa gaire provocar aldarulls als carrers i places de Catalunya, però tornar a un mínim d'ordre no sempre és fàcil. Se sap com s'engeguen reivindicacions d'aquest caire, però no com acaben.

Qui sí seguiran els consells de Torra i de quatre hooligans del secessionisme seran els càrrecs que viuen de sous públics. Aquest no s'hi juguen res i forma part del seu modus vivendi. És per això que ja s'ha fet una crida als municipis adherits a l'independentisme, a les diputacions i als consells comarcals. En aquest marc d'actuació serà bo veure quin paper juguen els membres d'ERC que de moment s'estan allunyant de molts dels suggeriments de l'equip de Carles Puigdemont.

El problema greu d'aquesta colla és que no gaudeixen ni de programa ni d'organització. Allò que els mou és només el fet reivindicatiu des de la unilateralitat. I això avui no té cap mena de recorregut com s'ha vist al llarg d'aquests darrers mesos. L'Estat serà implacable de ben segur quan es tornin a produir fets com els viscuts al Parlament de Catalunya a l'octubre del 2017.

Tant de bo que la Diada sigui perquè tots els ciutadans hi trobin el seu espai des del respecte i la convivència. Els independentistes han de ser capaços de cercar polítiques que eixamplin el seu espai. Tenen tot el dret de fer-ho, però sempre respectant les lleis. Algun dia Catalunya haurà de gaudir d'un líder capaç de plantejar un diàleg sincer i serè amb l'Estat. Tenir un president com ara sense cap interlocució no serveix absolutament per a res.

I aquest respecte també l'hauran de practicar els que s'anomenen unionistes. No poden continuar alguns d'ells amb declaracions que només provoquen més divisió. En aquest bàndol és més necessari que mai seny i capacitat de diàleg. Unes noves eleccions tant a Catalunya com a Espanya situarien en una posició capdavantera el PSOE i ERC. Són dues formacions que tard o d'hora hauran d'entendre's. Una part important de la ciutadania ho agrairà.