09 de setembre de 2019
09.09.2019

«SURSUM CORDA»

09.09.2019 | 06:00

Hic et nunc: Aquí i ara, encara utilitzem centenars d'expressions llatines heretades de la Roma Imperial que, com frases fetes, donen força als nostres dictàmens, situacions, estats d'ànim, etc. Una d'elles, sursum corda: amunt els cors, ens arriba a través de les misses en llatí. Es la invitació del sacerdot, a la qual el poble responia: habemus ad Dominum, això és, «els elevem al Senyor».
Tanmateix, el sursum corda també s'empra en la vida quotidiana per tal de donar ànims o infondre valor i substantivant ambdues paraules, com una de sola, es diu amb ironia, ets un/a sursumcorda, ets un/a top ten, vaja.
Sursum corda també és el nom d'un bar-restaurant-saló de te que es troba a la Seu d'Urgell. Vella i bella ciutat que ens va plaure passar-hi uns dies, quatre matrimonis, amics de tota la vida, per gaudir observant «la més bella catedral romànica de Catalunya», en paraules de Josep Pla i dels paratges, tranquils, i sedants, d'alta muntanya.
No és estrany que el nom Sursum corda del restaurant ens despertés la curiositat i la nostàlgia dels temps d'escolanets i catecismes. Com sigui que les referències a internet donaven una bona relació qualitat/preu i la possibilitat de compartir plats, mitges racions i tapes, vàrem decidir reservar taula i entrar-hi a sopar.
La sorpresa en la decoració fou majúscula. No era només el nom missaire, sinó que tot el local estava ple de calzes, una custòdia, una casulla antiga coberta per un vidre que servia de catifa, un harmònium penjat al sostre, una paret plena de nens i nenes vestits de primera comunió, retrats de professons, utensilis, com l'encens als lavabos. En fi, plena de referències i símbols catòlics.
Era pura estètica? Per a nosaltres, no! Era irreverent? Per a nosaltres, sí! Vàrem preguntar al propietari la gènesi de la seva idea. Ens va dir que vistes les experiències que havia tingut dels lloguers, havia volgut explotar-lo personalment. Va voler una decoració original i va comptar per a aquesta amb els objectes religiosos que tenia com a col·leccionista, alguns obtinguts de predecessors seus. També en va comprar per internet, com la custòdia. Van influir en la seva idea els molts anys d'assistent i ajudant d'oficis religiosos. Amb un cert somriure, ens va dir: «Vull expressar una certa rebel·lia en una ciutat levítica com la nostra, immersa des de sempre en la vida clerical».
Vàrem sortir del local amb un gust agredolç. Dolç per l'àpat, però molt i molt agre per la decoració.
Explico aquesta anècdota perquè entenc que una banalització dels símbols que formen part de la nostra cultura la denigra i facilita la seva anèmia.
Els símbols són fonament d'humanitat i de cultura. Som humans perquè tenim la capacitat de crear símbols. Els símbols enllacenel passat amb el present i ens projecten al misteri, al transcendent. Banalitzar els símbols, situar-los fora de lloc i desfigurar el significat simbòlic per al temps present és atrofiar-los, és ofendre els sentiments de molta gent i moltes generacions que els han pres com a referència i guia. Sense arrels, ni referències, la nostra identitat cultural, va a la deriva.
Vaig voler fer una petita comprovació de camp preguntant a un cambrer, urgellenc de tota la vida, què li semblava la decoració del Sursum corda i quina era l'opinió general. La resposta fou contundent: «No soc practicant religiós, però aquest símbols, per a mi, no estan al seu lloc. Si és propietari d'aquests objectes religiosos, no els va donar per ser utilitzats com cal, hauria de dipositar-los al Museu Diocesà. Això no ho dic solament jo, sinó molta gent de la seu».
Hi estic plenament d'acord. Banalitzar els símbols és banalitzar la cultura, massa perjudicada per l'imperi omnipresent de la imatge que amputa el passat i negligeix tota transcendència.
La reflexió sobre la necessitat simbòlica que tenim els humans, per enllaçar generacions, per acostar-nos al misteri i emplenar de contingut ètic el present, em mou a denunciar també l'ús de certs símbols episcopals que estan fora de temps i al meu modest entendre són antievangèlics i, per tant, anticristians.
Em refereixo als anells, bàculs i mitres, engalanats amb joies, ors i plates, símbols de jerarquia, poder i riquesa que encara utilitzen molts bisbes que s'allunyen molt, però molt, de la deguda «olor de ramat» que ha de tenir tot pastor, tal com demana el papa Francesc.
Símbols ufanosos que desdiuen els missatges litúrgics i el lloc dels quals –si en tenen algun– és el Museu o, millor encara, la seva venda revertida als més necessitats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook