En un vídeo de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carles Puigdemont i Marta Rovira fan una crida a participar a la manifestació de la Diada.
Són tres minuts i quaranta segons destinats a impactar el cor dels incondicionals per tal de revifar una flama que s'està apagant a poc a poc després de tantes mentides i enganys.
Ara bé, la posada en escena mostra manca d'espontaneïtat i representa un món de ficció amb una estètica simbolista pròpia d'un conte infantil.
Per començar, al costat dret de la pantalla, apareix la Marta amb una brusa blanca, sense mànigues, i amb un escot en forma de V. S'assembla a una núvia nerviosa que, a correcuita, movent mans i braços, engega una tirallonga de rebregades consignes.
«Demostrem que seguim dempeus i determinats, que volem acabar la feina i guanyar, i lluitar contra la repressió que ens vol tenir silenciats i callats», garla la Rovira.
Al cap d'un minut i deu segons, sense gairebé respirar, presenta el nuvi, que surt pel costat esquerre. Oh! És el fugitiu de la justícia que viu a Waterloo. Porta una americana que li ha quedat petita, amb un botó cordat.
En el seu sermó, la gestualitat exagerada de les mans juntes en actitud de pregària es converteix de sobte en dos punys closos, signe d'agressivitat i autoritarisme, per emfatitzar els mantres independentistes repetits fins l'avorriment.
«Aquesta Diada és important perquè ens mira molta gent i perquè són moments excepcionals, però especialment perquè es fa a les portes de la sentència del judici de la vergonya, que ens jutja a tots», recita Puigdemont.
Aquests personatges són uns fervents practicants del realisme màgic que volen convertir allò que és irreal o fantàstic en un objecte quotidià.
El resultat de tot plegat és un patètic espectacle que voreja el ridícul en un intent de desvetllar emocions en els fidels perquè no defalleixin.
Tranquils, Carles i Marta. No heu de patir. L' Elisenda Paluzie ho té tot controlat. Fins i tot ja ha comptat els manifestants de demà. Mai s'equivoca.
Amb l'ajuda inestimable del recompte fet per la Guàrdia Urbana, s'assoliran xifres prou importants per qualificar la convocatòria d'èxit. Una multitud crèdula, que s'equipara amb «el poble elegit», sempre és essencial en el relat màgic independentista.
D'aquí el temor d'espifiar-la. Per atiar les consciències, el visionari fill d'Amer, des de la seva torre d'ivori a Bèlgica, proclama que «no només no ens hem rendit sinó que continuarem» i que «ve una era en què ens haurem de continuar mobilitzant de forma llarga en el temps». I crida al món sencer perquè «vegin que hem pres la iniciativa, que no només responem a la repressió sinó que passem a l'acció».
Redeu! Quin bel·licisme!
