El que tenen en comú els habitants de Hong Kong, de Londres i d'Alger és que estan descontents amb la manera com els seus governs actuen i per això omplen els carrers amb manifestacions massives de protesta. No són els únics. En les societats lliures la gent es manifesta per exigir alguna cosa, cridar l'atenció sobre alguna cosa, o protestar contra alguna cosa quan sent que els que ens representen no presten adequada atenció al que considerem important. Normal. En les societats menys lliures la gent es manifesta amb moltes més dificultats i riscos per demanar aquesta llibertat que després permeti protestar amb les garanties que ofereix la democràcia, aquesta democràcia que està avui en retrocés en el món davant l'auge de règims autoritaris que veuen les societats occidentals com caduques, decadents i incapaces de solucionar les desigualtats econòmiques o la paràlisi política. S'ha trencat el dogma que pretenia que el desenvolupament econòmic produïa necessàriament demandes creixents de llibertat i democràcia, una cosa que a l'Espanya de la dictadura molts pensàvem amb il·lusió que seria inevitable. La Xina ha demostrat que no és així amb el seu model de capitalisme d'Estat amb autoritarisme polític recolzat per fortes taxes de creixement, que és avui objecte d'enveja i seguiment en molts altres països.
Hi ha manifestacions que acaben tombant governs com va passar a Ucraïna amb la revolta Taronja i després amb la del Maidan, en què Moscou va veure la llarga mà d'Occident i va motivar l'annexió de Crimea i de la desestabilització de Donetsk i Lugansk. O la de Sudan, aquest mateix estiu, que va acabar amb el règim d' Omar al-Bashir i la instal·lació d'un govern civil-militar que ha de portar el país a eleccions. O les manifestacions tunisianes que van derrocar Ben Ali i van iniciar la foguera de la Primavera Àrab. Altres vegades tenen menys èxit, com ha passat amb les dels «armilles grogues» a França, que no han doblegat la voluntat reformista de Macron; amb la Revolta Verda de l'Iran de 2009 contra el frau electoral que es va topar amb la repressió dels aiatol·làs; o amb els aldarulls egipcis de Tahrir que van desembocar en el cop del general Al-Sisi en un viatge per al qual no necessitaven alforges. Altres vegades ha estat pitjor, com a Síria o Líbia on les protestes han derivat en cruentes guerres civils.
El cas és que aquest estiu són notícia les manifestacions en tres llocs molt distants i diferents entre si: Hong Kong, Algèria i el Regne Unit. I en els tres casos hi ha raons sobrades per manifestar-se.
A Hong Kong el que està en joc és el manteniment d'un estatut polític amb validesa fins al 2047 que garanteix una sèrie de llibertats a l'excolònia. Una llei per autoritzar extradicions a la República Popular de la Xina ha desencadenat des del juny unes protestes que no han deixat de créixer i inclouen actes de violència que posen molt nerviosa Pequín, que veu la mà de Washington darrere del que passa. Hong Kong és el major centre de serveis financers de la Xina i la porta d'entrada de les inversions que el país necessita. No destruir la seguretat i la confiança dels inversors és essencial i sens dubte serà el factor més important a considerar en l'evolució futura d'aquesta crisi. El govern local ha acabat renunciant a la llei d'extradició aquesta mateixa setmana, però a hores d'ara el gest pot ser tardà i insuficient.
A Algèria hi ha des de principis d'any manifestacions multitudinàries contra la intenció de l'octogenari i impedit president Bouteflika de presentar-se a un cinquè mandat. Aconseguit aquest objectiu i la seva posterior dimissió, les exigències se centren a demanar una llei electoral sota la qual es convoquin eleccions lliures i es redacti una nova Constitució que després permeti emprendre les reformes que el país necessita. Les manifestacions tenen lloc cada divendres a les principals ciutats i fins ara tenen caràcter pacífic, mentre les forces de seguretat es limiten a impedir l'accés a certes zones. La resta dels dies de la setmana el país recupera la seva normalitat. L'exèrcit, que sempre ha estat l'àrbitre a l'ombra de la política algeriana, s'ha vist forçat a llevar-se la careta en la persona del seu home fort, el general Gaid Ben Salah, que busca una sortida oferint reformes cosmètiques que la gent no li compra perquè el que vol és un canvi de règim. L'impàs es manté des de fa mesos amb risc que la situació es desbordi per un error o un incident.
I al Regne Unit el Brexit està tensant fins al límit les costures d'un país partit per la meitat que s'arrisca no només a un desastre econòmic sinó a una greu crisi constitucional. La decisió de Boris Johnson de tancar el Parlament per poder negociar amb Europa sense lligams ni controls ha posat comprensiblement nerviosos molts britànics que han decidit sortir massivament als carrers per protestar. No deixa de ser irònic que qui afirma desitjar tornar a les glòries del passat recuperant sobirania i reprenent les regnes del seu destí tanqui el símbol de la democràcia més admirada del planeta. Però Westminster s'ha regirat amb el suport del carrer per impedir el caos d'una sortida no pactada.
Els propers que sortiran al carrer per protestar seran els argentins, de nou immersos en una gravíssima crisi política i econòmica. Potser encara no s'han adonat de com de malament estan.
