Tot torna a començar. A casa nostra, la primavera de la normalitat és a tocar de la tardor. La mainada torna a l'escola. La majoria de mares i pares tornen a la rutina dels embussos i de les activitats extraescolars. Els negocis tornen a formar part de la xarxa productiva de la ciutat i els carrers es tornen a omplir de la petita casualitat que ens ha convingut anomenar «vida». És a dir, d'alguna manera, tot torna a la zona de confort, on les incomoditats més banals ens retornen la sensació de normalitat.

Hem naturalitzat, fins i tot, l'anòmala realitat de tenir presos polítics, exiliats i viure en un ambient de repressió. Però aviat cauran les sentències dels qui són a la presó. I tot seguit augmentarà la pressió sobre els exiliats i creixerà el nombre de catalans i catalanes sobre els quals caurà la repressió de l'estat espanyol. Què passarà aleshores? Seguirem proclius a mantenir el nostre espai de confort, arriscant poquet, procurant passar el mort als polítics de torn i desfogant la nostra comoditat covarda a través de símbols i més símbols? O, en un acte d'atreviment repetitiu, gosarem deixar que ens tornin a moldre a cops de bastons?

Tenim a casa una adolescent que passa de batxillerat a la universitat. La clau del seu èxit serà, només, comprendre que ara va sola. Que si fins ara estava obligada a estudiar, a partir de demà passat la seva vida serà responsabilitat seva. Ningú la pot substituir en aquesta responsabilitat. Ni pot exigir que ningú la substitueixi en la presa i execució de decisions. Fins i tot en el finançament de les seves decisions. Abandonar la zona de confort dels pares per rodar sol pel món necessita molta valentia. Però és un pas imprescindible.

Si els catalans no comencem a prendre el control de les nostres vides, sense creure'ns amb el dret de deixar de dependre del que altres decideixin per nosaltres, no mereixem deixar l'adolescència nacional. La llibertat és fer-se amo de la responsabilitat pròpia.