11 de setembre de 2019
11.09.2019

Festius

10.09.2019 | 23:38

Els dies festius, independentment del motiu de celebració, s'associen a descans, a pausa, a quietud. És una aturada col·lectiva assenyalada al calendari en què de cop i volta els hàbits quotidians semblen desaparèixer: treus el cap a una determinada hora i barris, pobles i ciutats semblen el resultat d'una apocalipsi imprevista però plàcida, com apuntalada per una coreografia imaginària. Fan que el dia anterior, normalment laborable, tingui una llum diferent, hi ha un millor humor general i la jornada festiva sembla anar acompanyada d'una alteració de l'espai-temps, com si el rellotge hagués decidit alentir-se. Cada dia d'aquests pot tenir la seva idiosincràsia per la respectiva motivació, no vius igual un 11 de setembre que un Sant Esteve, però sí que hi ha una sèrie d'elements que els atorguen unes propietats que van molt més enllà d'efemèrides i simbologies. Aquestes característiques només es transformen en funció del teu cicle vital, com si el teu creixement fos la veritable pauta a partir de la qual s'escriuen les atmosferes dels dies. A la meva infantesa, per exemple, un festiu era aquell trànsit de l'àvia pels racons de la casa, fent mil coses mentre tu encara divagaves pels contorns de la mandra; aquella llum matinal que semblava no tenir origen, dibuixant línies en un sostre que poques vegades t'aturaves a contemplar; aquella tardança a dutxar-se i vestir-se, com si demorar-ho fos la manera d'estendre la letargia temporal. La sensació que no tenies res especial a fer, i a la vegada mil possibilitats a escollir. El televisor encès emetent programes que mai mires però escoltes de fons, la idea d'aprofitar el matí per a passeigs sense rumb que et permeten mirar més enllà del teu propi pas pel paisatge urbà. Amb els anys alguns d'aquests elements acaben desapareixent pels maleïts capricis dels cicles vitals, o perquè canvia el teu paper a allò que anomenes llar. Deixes de ser l'últim a llevar-te per ser el primer i ets el que deambula per la casa mentre esperes, sense hora definida, que un altre es desperti. T'adones que ja ets incapaç de dormir més enllà d'una determinada hora, que enyores aquell temps en què eres capaç de convertir un festiu en una absència total de reflexió, perquè et limitaves a fruir. Però prevalen, això sí, les sensacions, l'ambient, la promesa d'una domesticació del temps. El silenci, l'opció de no fer res o de no parar de fer. El festiu representa com poques coses aquells espais d'intimitat que ni els estímuls virtuals ni les madureses forçades poden abatre. Perquè en aquests dies d'estranya tranquil·litat pactada ets, cada vegada, simplement tu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook