L'informe Ipsos sobre la felicitat en 28 països del món, situa als habitants de les Espanyes en un incòmode penúltim lloc mundial, només superats pels argentins, immersos en crisis econòmiques que els sacsegen el país, i els empenyen, cíclicament, a emigrar de casa seva. Cal dir que l'informe, realitzat per anglosaxons, emplaça australians i canadencs en primera posició, amb un índex 86, els segueixen els xinesos, amb un 83, i oh! sorpresa, els britànics, amb un índex 82.

Els francesos i alemanys, contràriament a allò que es podria pensar, són feliços amb un índex 80 i 78 respectivament. Som els habitants del sud europeu més infeliços? Som més crítics o més lúcids? Cercant dades en un país tan semblant a nosaltres, com és Itàlia, que té un índex 57, 11 punts per damunt dels espanyols, trobem reflexions interessants. Una especialista explica que part de la nostra insatisfacció prové perquè vivim «la dictadura de la happycràcia». Fins i tot cita un psicòleg espanyol de la Universitat Camilo José Cela, Edgar Cabanes. A les xarxes, a la vida diària, hi ha un protagonisme absolut de la felicitat, «el postureig» que diem: aparentar ser feliç. Com si aquesta sensació fos l'única vàlida, i la por, la ràbia o la tristesa, i la resta d'emocions no fossin importants.

El gran Zygmunt Bauman explica que la felicitat, abans, era pròpia de les elits benestants, molt lligada al benestar econòmic. Avui la felicitat ha passat a ser una obligació, un deure i «sentir-se infeliç provoca un sentiment de culpa». Doncs no és així. Sentir-se avorrit, insatisfet o superat pels sotracs de la vida és normal, i és necessari per ser éssers humans. Per créixer i cercar l'equilibri, i per la nostra salut mental. Perquè no som pas màquines, i sentim el dolor, i experimentem sensacions com el fracàs o el rebuig; sensacions tan positives com negatives. Cal ajudar a aprendre que l'èxit, o gaudir de l'èxit, ve donat tantes vegades per un camí de lluita, de renúncies i de disciplina molt dur. No ens quedem en la façana, i sentim la vida amb totes les conseqüències. Al final, resultarà que els espanyols es mostren més insatisfets, perquè som més crítics. Potser som més negatius o més realistes. Tal vegada, més sincers. O tenim unes expectatives massa altes, i és que la felicitat absoluta és un impossible.