Darrerament s'escriuen columnes sobre política o succedanis com qui escriu articles sobre les puerilitats del futbol que en cap cas condiciona les nostres vides. Com a mínim la meva. D'aquí que des de fa molt temps només llegeixi aquelles columnes polítiques que m'aporten informació. Sobretot ignoro les que fan tuf a partit o a al club de fanàtics corresponent.

Els columnistes polítics lúcids es poden comptar amb els dits de la mà. Amb la mà de l' Enric, un antic funerari del meu poble, que també feia les caixes de morts, i que un dia es va serrar uns quants dits amb la màquina de tallar planxes. Quan llegeixo al diari un determinada firma, passo pàgina. Quan l'escolto a la ràdio, em poso a rentar les dents amb el meu sorollós raspall elèctric. I la televisió rarament la miro.

Els opinadors previsibles són una llauna i molt intranscendents. Aquells de qualsevol bàndol o ideologia que, en saber el nom, ja saps què diran perquè no analitzen sinó que són propagandistes o aclamats herois. Opinadors -la condició de periodista és massa seriosa per assenyalar-los així- que es dediquen a escriure per als seus fans i la seva clientela, com fugaces estrelles del pop. Tenen el seu nínxol de mercat i d'això viuen econòmicament o simplement alimenten l'autostima.

A tots els que escrivim ens agrada l'acceptació. Qui digui el contrari menteix. Però l'acceptació mai ha de ser una finalitat, sinó la conseqüència d'una feina ben feta i mai d'un fabricant de frases, més o menys gracioses o enginyoses, però sobretot escrites amb bava tartàrica, que serveix per mantenir la moral de cada tropa.

Sempre han existit les línies editorials dels mitjans i els columnistes de dretes i d'esquerres. També d'un temps cap aquí, en el nostre país, els columnistes independentistes, unionistes o equidistants. Però la ideologia de cada un no hauria de suposar un despreniment de la retina periodística, que comença a agafar proporcions d'epidèmia.