13 de setembre de 2019
13.09.2019
OPINIÓ

Com si eren cinc milions

12.09.2019 | 23:20

L'11-S va transcórrer entre els que s'alegraven de la bona xifra d'assistents a la manifestació, i els que s'alegraven de la mala xifra d'assistents a la manifestació. Enmig estic jo, que no m'importa si els manifestants són pocs o molts. Si són 5.000 persones o si són 5 milions, en res no canvia si es limiten a cridar, que és la feina de tot manifestant, i a comprar samarretes, que és la feina de tot manifestant llacista. M'és igual si demanen la independència, la llibertat dels presos, o una dieta més equilibrada pel president fugat abans no esclati l'americana que ja el cobreix més malament que bé. Demanar és gratis, deixa el cos tranquil a qui ho fa, i després se'n torna a casa amb la satisfacció d'haver fet tot el que ha pogut pel país, pels presumptes delinqüents o per la salut de pròfug. I qui fa el que pot, no està obligat a més.

Tan sa és això de manifestar-se, que si els nostres polítics s'haguessin limitat a exercir aquest dret, avui uns no es trobarien a la presó ni els altres haurien hagut de fugir, perseguits per la justícia. Encara el passat 11-S haurien sortit per la TV, encapçalant la manifestació i enfilant-se a una tarima per dir que la independència és a tocar, que en 18 mesos la tindrem aquí i que Europa rebrà Catalunya amb els braços oberts, frases que a còpia de sentir-les hem fet nostres fins i tot els que sabem que són una bola absoluta, ja formen part de les tradicions catalanes. I l'any que ve hi tornarien, i deixarien anar més frases èpiques, que és el que s'ha fet tota la vida i -no ens enganyem- el màxim a què poden aspirar. Per què fer res més? Al cap i a la fi, amb el mètode de manifestar-se i prou, haurien aconseguit exactament els mateixos resultats de cara a implementar -que se n'ha fet d'aquest verb que va estar tan de moda?- la republiqueta, que declarant-la al Parlament com van fer. I en canvi, no haurien perdut dos anys -de moment- de la seva vida, uns a l'ombra i els altres organitzant trobades sardanistes a les quimbambes.

Ha costat una mica -tampoc gaire, n'hi ha hagut prou amb jutjar-ne uns quants- però els catalans han entès que surt més a compte manifestar-se que saltar-se la llei. Jo els ho podia haver explicat fa temps, si m'ho haguessin preguntat, i s'haurien estalviat uns quants anys de patiment i uns quants més de frustració que han de venir. No els ho tindré en compte, en tinc prou de veure'ls així de feliços ofrenant flors, cridant i passejant per Barcelona, i inflant les xifres de manifestants. Ells estan contents i jo també. El procés s'ha reduït a portar gent amb bus a Barcelona un dia a l'any. Un triomf per la història.

Hi ha fins i tot un degoteig de polítics i opinadors, abans llacistes irredempts, que comencen a desdir-se de tot. A poc a poc, però es desdiuen. Que si no ho vam fer prou bé, que si sense pactes no anem enlloc, que si la via unilateral no serveix i, en fi, que si tant de bo poguéssim esborrar tot el que hem dit i escrit els darrers anys. Potser a la llarga deixaran del tot de mentir en públic i es limitaran també a cridar en manifestacions.

No em molesta gens que cada any es reuneixin, amb la seva samarreta nova, per cridar i per assegurar que ho tenen a tocar i que l'any vinent segur que som república. Al contrari, m'agrada, perquè em desperta certa nostàlgia. Em recorda aquells antics cartells de les parades del mercat: «Hoy no se fía, mañana sí».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook