Molt s'ha escrit sobre la manifestació a Barcelona de l'11 de Setembre. I moltes són les interpretacions. Menys gent, demostració de força, crida a la unitat... Alguns titulars han estat més durs i altres més tous, però les tres idees fonamentals van ser aquestes. Jo em quedo amb la sensació de desafecció. La idea també ha sortit, tot i que a posteriori del que van ser les primeres anàlisis. I no ho dic per les persones que s'hi van congregar, ni per la il·lusió que segur que tots hi van posar, sinó per l'organització. L'acte no va estar a l'alçada de les manifestacions d'anys anteriors. La «v»; el puntal corrent per la ciutat; els murs enderrocats o la cadena humana, difícilment superable. Dijous semblava que ANC i Òmnium havien decidit que escollint la plaça d'Espanya en tenien prou per expressar el que volien i no els feia falta cap escenografia espectacular. Veniu, a ser possible tots, i com més siguem, més força tindrem. Finalment van arribar els parlaments. Elizenda Paluzie, l'actual líder de l'ANC, va parlar molta estona per no sentir-li res que no hagués dit ja. Paluzie -com les grans Diades- està molt lluny de Carme Forcadell. A l'expresidenta del Parlament només li van caldre quatre paraules («President, posi les urnes») per demostrar que era una líder al carrer. L'actual responsable de l'ANC és la viva imatge de la desafecció.