Els països europeus la consolidació democràtica després de la II Guerra Mundial té molt a veure amb la seguretat, amb l'existència d'una àmplia classe mitjana que tenia la seguretat que ells i els seus descendents tenien assegurades unes condicions de vida i uns serveis raonables, els de l'estat del benestar. El populisme ve, en part, d'explotar els problemes de seguretat derivats de les desigualtats (econòmics) i dels emigrants (cultural i social). Però avui els parlaré de la seguretat als carrers, que és una part d'aquesta seguretat de què els parlava i de la qual avui se'n parla molt a la premsa, sobretot relacionada amb els problemes que s'han donat a Barcelona i que, sense negar la seva gravetat, crec que s'estan magnificant en excés. Barcelona continua essent una ciutat força segura amb alguns problemes que cal solucionar.
Sobre els temes de seguretat, simplificant molt, existeixen 3 models. El primer és el del «garrot pur i dur», el de les lleis dures sense massa respecte als drets de les persones i la utilització de la policia sense tenir en compte els motius (molts cops socials) dels problemes. És l'esquema que aplica la dreta dura, és el de Rajoy i la seva «llei mordassa» o « la calle es mía» de Fraga. El segon és el dels activistes d'esquerres, «el bonisme» que es basa a creure que en la majoria dels casos la societat és responsable dels problemes dels delinqüents i que les forces d'ordre són poc menys que torturadors que cal denunciar. És l'esquema de les esquerres alternatives, és el que va defensar Jaume Asens, regidor del primer ajuntament Colau i ara diputat al Congrés pels comuns, a la campanya electoral de fa 4 anys dient que defensava els drets de les persones. Quan va entrar de regidor es va trobar amb la renúncia dels caps de la Guàrdia Urbana. Amb lleis democràtiques, crec que cal donar suport als agents de l'ordre i, a la vegada, ésser exigents a l'hora de revisar els protocols d'actuació perquè els drets de les persones siguin respectats. Aquest equilibri el van trencar els comuns amb una falsa política d'esquerres i una vigilància desmesurada dels agents de l'ordre, el que acaba portant a un relaxament de l'acció policial i un augment dels problemes de seguretat (també l'augment de la desigualtat degut a la crisi hi ha contribuït). El tercer model és el que intenta un equilibri, sempre difícil, entre ordre públic i drets dels ciutadans i que busca les causes profundes dels problemes, no creu només amb l'actuació de les forces de l'ordre. Per això calen lleis democràtiques i agents de l'ordre respectuosos. Aquest va ser el model, amb totes les matisacions que vulguin, dels governs socialistes a Barcelona. Poca fressa, molta llibertat als carrers, actuació discreta, bona coordinació i tractar de desactivar els problemes, anticipant-se.
Alguns estudis diuen que els problemes de seguretat a Barcelona tenen tres tipus de causes. La primera és l'augment de les màfies, sobretot les relacionades amb la droga. Els narcopisos i la droga els darrers anys han augmentat a Barcelona i això comporta lluites entre màfies i morts violentes. El segon és l'augment del turisme i, conseqüentment, dels carteristes dedicats al turisme, dels professionals del robatori. Si augmenta el turisme i no es prenen mesures la inseguretat augmenta perquè també hi haurà més carteristes. El tercer és l'augment dels atracaments per part de gent amb problemes socials. Els que arriben a la delinqüència per necessitat són més agressius, és troben en situacions límit i no tenen cap experiència, usen armes blanques i es posen nerviosos i poden clavar un ganivet a la més mínima. Cada un d'aquests tipus ha de tenir un tractament específic, actuar contra les màfies és diferent que contra els que han fet del robatori al metro o als llocs turístics el seu ofici i molt diferent dels que roben i atraquen per necessitat, sota pressió. A part existeix el problema social dels manters que intenten guanyar-se la vida i creen un problema amb els comerciants perquè la venta ambulant que practiquen no paga impostos, és competència deslleial i il·legal.
Sembla que el nou govern de Barcelona, superada l'etapa Asens, vol passar pàgina i retornar a una veritable política de seguretat. El nou regidor de seguretat, Albert Batlle, coneix bé el tema perquè va ser regidor a l'època olímpica en què aquest tema va ser molt treballat (i va sortir raonablement bé) i pel seu pas posterior per la direcció dels Mossos d'Esquadra. Els problemes de drogues i les màfies que els acompanyen han de tenir plans d'actuació concrets (no només policials) i s'han de coordinar amb altres administracions. Els carteristes, molts d'ells arrestats i deixats en llibertat per no haver robat més que quantitats petites, necessiten no només d'actuació policial sinó de canvis en el codi penal que permetin actuar contra els reincidents de forma efectiva (s'estan estudiant les reformes necessàries). El problema dels que roben per necessitat així com el dels manters no té solució només policial i requereix de polítiques socials que resolguin els problemes de fons.
Acabo tornant a recordar que l'objectiu d'unes ciutats segures i uns ciutadans lliures és un objectiu de tota democràcia. Vigilar que les lleis respectin els drets de les persones, que les forces de l'ordre segueixin uns protocols democràtics i que els problemes socials no es vulguin solucionar només amb l'ús de la força són condicions bàsiques de tot pla de seguretat sensat. Albert Batlle, des del comandament de la Policia Municipal, ha presentat un pla raonable acordat a la junta de seguretat i coordinat amb altres administracions. Ja ha dit que no esperem resultats immediats, s'ha posat un termini d'un any per veure resultats. La música sona bé, esperem que la seva implementació doni els resultats esperats.
