Els pedagogs una mica bàrbars d'altres temps sostenien que la lletra, amb sang entra; però no cal dir que aquests mètodes ja han passat a l'oblit. Ara s'apliquen fórmules més sofisticades d'aprenentatge que consisteixen a tancar als xavals durant hores i hores a l'aula, encara que el resultat sigui, més o menys, el mateix. Tampoc la lletra amb llargs horaris entra.

Això sembla desprendre's, almenys, de l'últim informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics, organisme que reuneix molts dels països més pròspers -i, per tant, millor educats- del món. En el cas d'Espanya, els alumnes reben unes 130 hores més d'ensenyament que la mitjana de l'OCDE, però el seu rendiment acadèmic és inferior al de Finlàndia, Suècia, Noruega i el Japó, on els estudiants passen bastant menys temps davant la pissarra.

Si les avaluacions de PISA no menteixen -i no hi ha perquè-, els xavals espanyols estan per sota de la majoria dels seus col·legues europeus en qüestió de lletres i números; per no fer ja enutjoses comparacions amb certs països d'Àsia. Del que bé pogués néixer la sospita que la quantitat no es tradueix necessàriament en qualitat; ni per molt matinar, clareja més d'hora.

Passa aproximadament el mateix amb el treball que els escolars puguin obtenir -si hi ha sort- un cop conclòs el seu període de formació. Encara avui sorprèn que els espanyols treballen 240 hores més a l'any que els alemanys, poble al qual es reputa amb tota justícia de ser un model de laboriositat. Igual que en el cas de l'educació, el quid sembla estar no tant en el nombre d'hores que es dediquen a la feina com en el rendiment -al qual anomenen productivitat- de cada minut treballat.

Abunda en aquesta idea la dada que Grècia, amb gairebé 2.200 hores de calendari, sigui el país amb major esforç laboral d'Europa des del punt de vista quantitatiu. De poc semblen haver-los servit als grecs que van inventar la marató aquestes maratonianes jornades de treball, a jutjar per les seves recents desgràcies financeres.

Ben al contrari, els països on menys hores es treballa a Europa són nacions famosament pròsperes com Holanda, Dinamarca, França, Suècia, Suïssa o l'abans esmentada Alemanya. Els més rancorosos opinaran que els rics s'ho fan sempre per no donar cop; però tampoc cal caure en les fàcils explicacions. Més raonable serà pensar que han assolit un grau d'organització del treball prou eficient com perquè una de les seves hores de feina equivalgui a quatre de les d'altres països menys ordenats en aquest aspecte. Sovint passa que menys és més, fins i tot abans que ho descobrissin els minimalistes.

Infeliçment, l'Estat que té entre les seves tasques la de «desasnar» les més joves promocions del cens, sembla haver assumit a Espanya la idea que n'hi ha prou amb dedicar-li hores a l'educació, igual que a la feina, per obtenir els resultats desitjables. No és això el que després diuen l'OCDE, PISA i altres examinadors internacionals, més partidaris de millorar la qualitat de l'ensenyament que de mantenir els alumnes a classe gairebé tant de temps com la pissarra.

Tant venir al taller (o l'aula) i no sé a què vinc, podrien dir els col·legials que, malgrat tot, desenvolupen després brillants carreres professionals, sovint a l'estranger. El dia que el sistema millori, ho petaran.