15 de setembre de 2019
15.09.2019
Diari de Girona

ELS DÉUS

15.09.2019 | 00:37
ELS DÉUS

Van preguntar en una ocasió al filòsof Gregorio Luri si encara existeixen els déus i el savi navarrès va contestar assentint que els déus són d'aquells temes dels quals ningú s'atreveix a riure. No en públic, per descomptat, ni davant el ciutadà benpensant que tot ho jutja amb rigor. No obstant això, tan aviat com les creences floreixen, es bifurquen i arriben els cismes i les heretgies. És el que ha passat aquests últims mesos a Catalunya amb les conseqüències del judici i l'evident mutació que ha suposat el Procés per al catalanisme. De fet, si fem cas a l'historiador Vicente Cacho Viu, el nacionalisme català va constituir un dels grans eixos de modernització de la cultura espanyola a principis del segle XX, sent l'altre Ortega i la Institució Lliure d'Ensenyança. El catalanisme aspirava a prefigurar un nou demos que unís un passat medieval mitificat amb l'esplendor de la burgesia europea –els ulls posats a París–, en una època que experimentava l'efervescència dels nacionalismes. I, per descomptat, alguns dels seus èxits van ser notables, com ho van ser –en el flanc oposat– els de l'institucionisme i els diferents corrents il·lustrats del regeneracionisme espanyol, segons va explicar en el seu moment José Castillejo.
Però parlem de fa temps i no de l'actualitat. En part perquè el futur –el nostre present– no va ser tan rialler com es pretenia o se somiava. El gran mite dels darrers trenta anys, una vegada inaugurada la democràcia el 78, va ser una Europa convertida en horitzó de progrés. Encara que també en crisi, també qüestionada. Cal preguntar-se si va poder ser d'una altra manera en algun moment. Vull dir si el catalanisme va poder ser alguna cosa diferent a un nacionalisme. I també si és possible un nacionalisme que no respongui a algun tipus de marcador etnolin­güístic. Personalment ho dubto, encara que puc estar equivocat. En tot cas, es tracta d'un debat que desborda de molt l'espai del columnisme, sempre aferrat a la immediatesa de l'actualitat. I tant el present europeu com l'espanyol i el català es troben definits per uns déus dels quals ningú s'atreveix a riure, però que se separen i divideixen. Si els consensos de la Transició s'han trencat perillosament, també l'independentisme català comença a respondre a un patró similar: segmentat interiorment, enfrontats els maximalistes del tot o res amb els pragmàtics del possible.
Res, però, apunta cap a una Catalunya normalitzada. Ni a curt ni a mitjà termini. La política actual sembla haver donat l'esquena als marcs racionals per deixar-se portar pels fluids emocionals: la por, la desconfiança, la rancúnia, la sospita. Es tracta d'un fenomen global que s'agreuja allà on els murs de contenció han fet pitjor la seva comesa. Ens agradi o no, ens veiem abocats a una mena de segona transició que requerirà afanys construc­tius abans que receptes dogmàtiques i labors de sapa i destrucció. Que el cos central del catalanisme hagi optat per la narrativa instintiva del populisme és la pitjor de les notícies. I que la política espanyola repliqui amb una estratègia a curt termini de dany continu a les institucions i traves als pactes de govern no suposa tampoc una bona notícia. Tot això posa de manifest fins a quin punt les nostres elits han perdut el sentit de la responsabilitat per alimentar només el dimoni del poder, que és el pitjor de tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit