Es evident que la situació entre Catalunya i Espanya ha entrat en un camí sense sortida que cansa, decep i angoixa. Amb molts líders polítics a la presó i a l'exili es fa difícil fer reunions i trobar consensos per refer camins polítics.
Davant això, el relat de l'Espanya uniforme es va intensificant: tant la narració de Borrell, a l'exterior, com mitjançant les declaracions i comentaris de la política interior. Aquest relat diu que Catalunya no té dret a demanar res, que Espanya és un país democràtic, el més descentralitzat del món, que Catalunya ja és rica i insolidària, que els independentistes no volen negociar, que comparteixen els posicionaments de Salvini i que són absolutistes, imposant les seves dèries a la resta de catalans no independentistes. És un relat que busca fer forat en l'independentisme, creant sentiment de culpabilitat i, a partir d'aquí, pretén impulsar l'abandonament de la idea unilateral.
Aquest sentiment de culpabilitat també es fomenta amb les queixes d'alguns catalans no independentistes que denuncien estar inundats de símbols, proclames, arguments... Però no és això el que viuen també els catalans que no simpatitzen amb el Barça? Se senten ofesos els pericos perquè la majoria de quota mediàtica correspon al Barça? El que cal garantir és que totes les simpaties tinguin el mateix dret a reunir-se i a fer manifestacions en un sentit i en l'altre. Per contrarestar l'hegemonia culé, els pericos han d'intensificar la seva afició i aprofitar cada ocasió per fer-se sentir. Aquest hauria de ser també l'esperit dels catalans contraris a la via unilateral: un plantejament antagònic al de voler silenciar les manifestacions dels favorables a la unilateralitat.
Els catalans que van anar a la manifestació ho van fer perquè se senten independentistes i empatitzen amb els arguments de la convocatòria. Se senten així perquè generalment han arribat a la conclusió que és impossible que Catalunya encaixi a Espanya, perquè tenen el convenciment que el poder de Madrid vol imposar la submissió infinita, el manteniment d'una relació colonial. És legítim i desitjable que també hi hagi convocatòries de catalans que discrepin d'aquesta anàlisi.
Un altre argument que sovinteja entre les crítiques actuals al moviment independentista és la insistència en que Espanya és una democràcia moderna. Cert, es vota i es governa per majoria, es fan complir les lleis. Però un estat de l'Europa actual ha de tenir una justícia justa, no discrecional ni modelable pel poder, i un respecte escrupolós pels drets humans. A Espanya hi ha molts exemples de minories trepitjades i de manca de llibertat d'expressió. La discrecionalitat fa feredat.
Ningú ha fet encara cap proposta per resoldre el conflicte català, exceptuant l'època en la qual el PSC va proposar una Espanya federal que no s'ha concretat. Però ningú ha dit res sobre el dèficit crònic del 8% del PIB, ni s'ha denunciat prou que no s'inverteix el que toca en infraestructures a Catalunya. Es continua actuant com si fóssim en un règim colonial. El darrer escàndol: les bestretes per valor de 7.000 milions que l'Estat ha de retornar a les comunitats autònomes arran d'haver-les recaptat. Això, que hauria de ser un mecanisme automàtic, s'ha frenat perquè el govern de Madrid ha de pagar les despeses dels dits «viernes sociales», una sèrie d'accions electoralistes que va emprendre l'insensat govern Sánchez abans de les eleccions. Inclouen l'ampliació de la paternitat, ajudes al lloguer o el subsidi per als majors de 52 anys. Aquestes mesures necessitaven canvis profunds en l'estructura pressupostària que augmentessin els ingressos, uns canvis que no arribaran aquest any. Així que, per complir els números de l'Estat, la solució ha estat no transferir aquest import a les comunitats autònomes, tot recomanant que retallin en prestacions sanitàries per fer quadrar els comptes. Un exemple colpidor de la discrecionalitat de l'Estat, de la mentalitat d'«els diners són meus i els reparteixo com em dona la gana».
L'encaix de Catalunya no té solució per molts aspectes. Un d'ells és el polític i electoral, perquè mantenir la tensió amb Catalunya dona vots a certs partits. L'altre és més profund i rau en la permanència de la cultura militar i autoritària que ve de segles enrere i del franquisme arran de no haver fet una ruptura clara i nítida durant la transició. Això ha comportat una relació entre poder i ciutadans d'amo-esclau i explica certes pulsions com l'«A por ellos». En lloc de modernitzar l'Estat, millorant l'eficiència de l'administració, el poder públic ha tendit a augmentar el seu pes, a reforçar l'oligopoli econòmic, persistint en l'estat esfilagarsat, especialitzant-se en l'especulació, el parasitisme i la depredació.
Fa temps que hem arribat a la conclusió que els polítics catalans no tenen prou força representativa ni moral per fer canviar el fonament d'aquest Estat. Ho van intentar Cambó, Roca i Maragall, essent un fiasco a cada intent. No es pot ajudar qui no vol, és impossible que els que viuen de prebendes de l'Estat el canviïn per fer-lo més eficient, cosa que implicaria que ells i el seu entorn renunciessin a part dels ingressos i, consegüentment, a l'estatus social que gaudeixen.
Una Catalunya creativa, productiva, exportadora, oberta al món, amb sentit de llibertat, inclusiva, és impossible que encaixi en un estat excloent i depredador. Per això cal mantenir la confrontació, encara que això ens porti al desànim i cansament temporals. Una vegada comprovat que el govern de Pedro Sánchez és igual de depredador i discrecional que els altres, no calen més proves per deduir que la solució no vindrà tampoc amb el PSOE, dominat per les forces fàctiques de l'Estat, pel pòsit franquista.
Als amics catalans no independentistes els demano que acceptin la impotència de tots (d'ells també) per resoldre el problema i que no victimitzin la posició, ans al contrari, que s'uneixin i es manifestin fent altres propostes de solució. Potser per aquí es pot obrir un nou camí.
