La portaveu del PSC al Parlament, Eva Granados, ha encès els ànims independentistes en afirmar que l'autodeterminació no és una qüestió que hagin de decidir els ciutadans. Carles Puigdemont, cada dia més cupaire, ha estat molt dur: «No tenen vergonya? I qui ho ha de decidir, si no són els ciutadans? El Rei? La Vanguardia? La Caixa? Endesa?». Però Granados ha insistit: «Davant una qüestió que divideix societat, els ciutadans han de trobar l'acord a través dels seus polítics i no d'un referèndum que, com s'ha vist al Brexit, consolida la divisió i no soluciona res». Ja hi som. En aquesta mena de debat sempre apareix tard o d'hora el fantasma del Brexit, del seu referèndum i de l'embolic en què s'han ficat els britànics.

El debat sobre la decisió dels polítics contra la decisió directa dels ciutadans es podria inscriure dins d'un altre debat més ampli sobre el trànsit d'una democràcia liberal representativa cap a una nova forma de legitimació del poder, basada en el contacte directe i permanent entre el líder i la població, que era impensable quan es van crear els mecanismes del sistema parlamentari. No oblidem que la democràcia no crea les institucions parlamentàries sinó que les conquereix, les arrabassa al control exclusiu de les classes dominants. Des de la representació dels «braços» -nobles, clergat, burgesos rics- a les Corts medievals fins al sufragi universal de les cambres modernes, hi ha un llarg trajecte, però sempre es tracta d'una delegació de poders. Els diputats viatgen a la Cort per defensar el seu districte i quan tornen expliquen com ha anat. Ara, però, els electors segueixen els debats i les votacions en temps real, i ho comenten a les xarxes. Té sentit la delegació? Han de ser els delegats els que elegeixin el cap de govern, com quan anaven a les reunions en tren nocturn? Els electors no estan igual de ben informats? En sentit contrari: prescindir dels parlamentaris no empobreix la política? Les xarxes són un bon espai per a la reflexió, o conviden a decidir per l'emoció?

Preguntes importants, però temo que ni Puigdemont defensa el referèndum d'autodeterminació de Catalunya per una reflexió general de caràcter populista, aplicable universalment, ni Granados el rebutja per les raons contràries, sinó que uns i altres, en aquesta picabaralla, busquen aquells arguments que justifiquen millor unes posicions predeterminades, i no al revés, que seria el més raonable.