Tinc entès que les lleis es van fent o modificant més o menys en funció dels canvis socials. A remolc o en consonància amb nous estats d'opinió, les constitucions i els codis civils i penals es van adaptant. També tinc entès que això no s'esdevé arreu, però que als països diguem-ne avançats la llei reflecteix l'esperit del temps, mira de fer evolucionar la societat, malda per convertir-nos en més bons, més justos, més competents, aquesta mena de coses. O potser és que m'agrada pensar des de la ingenuïtat.
Aquesta setmana milers de nens i nenes han començat el primer curs de l'Educació Secundària Obligatòria (ESO) a Catalunya. He tingut la sort de viure-ho en primera persona. No és que jo sigui un noi que tot just ha acabat l'Educació Primària, perquè aleshores no escriuria en aquest diari. No s'alarmin. Ho he viscut per una persona interposada, sang de la meva sang. Ja m'han entès. A més a més, com que tinc una edat, jo pertanyo als que vam anar a l'EGB, una reminiscència que aviat només serà cosa de vellards. I vet aquí la meva curiositat per aquest sistema que ara fa passar la mainada d'onze i dotze anys de l'escola a l'institut. Els de la meva quinta fèiem aquest salt entre els tretze i els catorze, i els repetidors encara el feien més tard.
No soc pedagog. Déu me'n guardi. És una feina delicada que demana un rigor extraordinari. Els mestres sempre dic que haurien de cobrar el doble, vista la tasca que fan. Però el que sí que puc dir és que he vist els nens i nenes absolutament descol·locats. Ja sé que ara es fan «grans» abans d'hora -es diu i es repeteix, salta a la vista que cada generació fa un pas endavant, físicament. El que no tinc clar és que aquest pas també s'esdevingui mentalment.
Els vailets i vailetes d'onze i dotze anys són nens m'atreviria a dir que «petits». Els meus i jo arribàvem a l'institut que més d'un era a les portes de la iniciació sexual, econòmica, social. Vull dir que teníem als nassos (perquè ens hi empenyien el cos i la tribu) les primeres relacions, les primeres feines, l'inici endimoniat de l'adolescència. Però ara, llevat dels que tenen la sort d'anar a un institut escola, ara els nanos arriben a Secundària en un estat de candorosa innocència. I allí tot d'una es barregen amb altres nanos revolucionats, hormonats, iniciats en els misteris de la vida col·lectiva -una tropa entranyable.
No dubto que els ideòlegs d'aquest canvi van actuar de bona fe. Érem a mitjans anys noranta i degueren pensar en el bé de tots. Però ara que portem prou temps per avaluar-ne l'eficàcia, els resultats, n'estan segurs, que l'edat del canvi és la més adient? Els nens i nenes se'n sortiran, em podran dir, perquè sempre se n'han sortit. Prou. Jo només constato que aquesta setmana milers de nens i nenes han notat que algú els robava la infància a cop de llei.
