Els experts coincideixen que és molt complicat establir una definició canònica del concepte d'«Estat de Be-nestar». Hi ha un consens majoritari pel qual es considera que els objectius de l'estat de benestar són bàsicament dos: minimitzar la pobresa i proporcionar seguretat a tots els nivells a la ciutadania. En les últimes dècades aquests objectius s'han aconseguit de manera més visible als països nòrdics i en els anglosaxons. Donada la situació de crisi actual, el monarca Guillem Alexandre d'Holanda va pronunciar un discurs al setembre del 2013 en el qual va apostar per la substitució del «clàssic estat de benestar de la segona meitat del segle XX per una societat participativa».

El gran repte de la política actual és la maximització de les utilitats. El terme utilitat fa referència a allò que és intrínsecament valuós per a cada individu. Des de SOS Costa Brava entenem que l'estat de benestar ha de ser sostenible i preservar els valor naturals i culturals per a les generacions presents i futures, ja que són utilitats irrenunciables. En economia es diu utilitat a la satisfacció de les preferències de les diferents persones, en canvi en filosofia (especialment dins dels corrents utilitaristes) és sinònim de felicitat. L'utilitarisme pot definir-se esquemàticament com «perseguir el màxim benestar per al màxim nombre de persones» i recomana actuar de manera que produeixi la major suma de felicitat possible en conjunt de la societat. Segons Amartya Sen el que crea benestar no són les mercaderies per si mateixes, sinó l'activitat per a la qual s'adquireixen i en aquesta línia els ingressos econòmics són un factor important per les oportunitats que generen. Per exemple valorem un cotxe perquè millora la nostra mobilitat, valorem la sanitat perquè ens permet continuar gaudint de la salut, valorem l'educació perquè ens permet trobar feina, entendre el món que ens envolta i el que ens succeeix tant si és bo com dolent.

El ciutadà, quan actua com a empleat, professional, funcionari, polític o fins i tot actuant com a individu anònim, cerca de manera natural i espontània maximitzar les seves «utilitats». Aquestes utilitats deuen per tant definir-se en termes més complexos que la simple quantitat de diners que es percep com a contraprestació al nostre treball, que malgrat constituir una referència primària, sempre coexisteix amb altres valors com la responsabilitat, avantatges col·lectius (família, empresa, comarca, país), prestigi, poder, reconeixement social, opció a gaudir de la Natura i la cultura, etc.

Per al polític l'elecció i encara més la reelecció del càrrec que ostenta constitueix un punt àlgid en la seva carrera que és de gran complexitat familiar, professional, emocional i col·lectiva. És per això que el polític intenta aconseguir el màxim nombre possible de vots, fent sovint promeses utòpiques o inassolibles que ell mateix i els ciutadans espavilats preveuen que són miratges que només pretenen captar vots. No obstant això, les utopies polítiques, encara que inassolibles per definició, tenen el valor sociopolític que en el camí per aconseguir-les es poden obtenir objectius potser menys atractius, però indubtablement positius. Un simple exemple el constitueix l'objectiu marxista d'una societat sense classes, que òbviament no s'ha aconseguit, però pel camí hem obtingut assoliments més modestos, però clarament positius, com són una vestimenta, aliment i habitatge mínims per a la gairebé totalitat de la població.

Les decisions polítiques basades en els vots i els consens parlamentaris no constitueixen veritables epistèmiques demostrables. En el millor dels casos són decisions i actuacions que tenen incertesa menor que si es fessin a cegues, a l'atzar o totalitàriament. Avui més que mai és possible imaginar el futur amb optimisme, donades les evidències d'una realitat que ha superat la imaginació tan sols fa unes dècades, quan la població mundial és sis vegades més nombrosa i deu vegades més rica o que la reducció dels qui viuen en la misèria s'ha reduït en cinc sisens. Cal aspirar des del realisme a equiparar drets i deures, obligacions i desitjos, capacitats i realitzacions, però sense oblidar que la unitat i la cooperació constitueixen un aparell formidable que per si mateix fa possibles grans empreses.

Dues de les realitats difícils d'admetre pel ciutadà són d'una banda la incapacitat de l'Estat per resoldre tots els problemes que l'afecten i per una altra la lentitud del procés polític socialment orientat. És a dir, les institucions de l'Estat sempre podrien funcionar millor i més ràpidament si tinguessin més recursos. No obstant això, atès que els recursos són per definició limitats, una premissa fonamental és admetre que no es poden augmentar més enllà d'uns certs nivells per a cada sistema social. Això sí, sempre es podrà optimitzar el funcionament de les institucions sense necessàriament augmentar les seves dotacions econòmiques. Donada la dimensió econòmica actual de les prestacions socials (al voltant del 50% del PIB a la Unió Europea), quan els recursos disminueixen, el flux econòmic cap a aquestes prestacions pot reduir-se i en tals circumstàncies els avanços socials poden retrocedir de manera sorprenent. L'aparició de l'activisme polític tant en àmbit mundial per aturar el canvi climàtic com a la Costa Brava per protegir-la (cas de SOS Costa Brava i d'altres entitats) és particularment encoratjador, ja que mostra que persones i grups socials independents de la política oficial volen participar en el procés polític per assolir unes millores per als grups més necessitats o per a les generacions futures. Esperem aconseguir-ho.