He acabat de llegir fa pocs dies El penjoll (Le Lambeau, en l'original francès), del periodista Phillippe Lançon (Editorial Anagrama). M'ha semblat que tenia interès tractar, encara que sigui de forma breu, d'aquest llibre. I saben per què? S'aprèn a assaborir la vida, a valorar allò a què no donem cap importància perquè es tracta de la quotidianitat, fer-te una dutxa, esmorzar, llegir el diari, anar a la feina, parlar amb els amics i amigues, anar al cinema o al teatre, veure una pel·lícula en una de les nombroses plataformes ja existents, efectuar un viatge, discutir, enfadar-te i reconciliar-te, o no, amb la teva parella, jugar amb els teus fills i filles, o amb els teus nets i netes, i moltes altres coses més que qualsevol lector o lectora pugui afegir de la seva pròpia collita.

Philippe Lançon era el 7 de gener de 2015 un ciutadà normal, si s'entén per això una persona que fa una vida que inclou tot allò que he citat anteriorment. D'ofici i professió periodista, certament sempre subjecte a les crítiques de tots aquells i aquelles que estiguessin en contra dels seus articles, encara que això no és gens estrany ni de l'altre món per a qui es dedica cada dia no només a informar sinó també a analitzar i donar el seu parer sobre la notícia i els seus personatges. En la societat en què vivíem el 2015, i ara molt més, aquestes crítiques podien manifestar-se en cartes al director, correus electrònics amb atacs a la seva persona i utilització de l'anonimat a les xarxes socials, encara que també en ocasions a cara, o nom, descoberta per llançar exabruptes sobre la seva persona i el seu treball, i això ha de ser assumit per qui es dedica a aquesta professió i tracta de redactar els seus articles amb serietat i franquesa.

El que ningú assumirà mai, ni un periodista, ni una persona dedicada a la política, ni algú que es dedica a la literatura, o un simple professor universitari, és que les seves opinions, parers, idees, pensaments, per molt polèmiques i fins i tot feridores que puguin ser per a (alguns) els altres, puguin arribar a ser sepultades, i desgraciadament mai millor utilitzada aquesta paraula, per una pluja, una ràfega de bales que seguen la vida de qui feia servir en temps passats la ploma, després una màquina d'escriure manual i més endavant electrònica, i ara un ordinador, per ordenar les seves idees i posar-les a disposició, per descomptat voluntària, de tots aquells i aquelles que desitgessin conèixer-les.

Philippe Lançon treballava per al diari Libération i per al seminari satíric francès Charlie Hebdo. Per descomptat, les crítiques d'aquest últim diari, satíriques òbviament, no eran de bon grat per als que creuen que les seves creences polítiques, religioses o socials són intocables i estan protegides contra qualsevol incursió dels que puguin no estar-hi d'acord o simplement facin servir els dibuixos, les caricatures, per riure's d'elles.

Com gairebé cada matí, Lançon iniciava la seva vida diària, quotidiana, amb la mateixa normalitat que ho feia qualsevol altre dia, i es va dirigir a la reunió de la redacció de CH el 7 de gener de 2015 per debatre, o simplement escoltar, el parer d'altres membres sobre el contingut de la següent publicació. Portava la motxilla amb tot el que necessitava i passejava tranquil·lament, després que la nit anterior fos al teatre a veure l'obra de Shakespeare Nit de Reis. De ben segur que al seu cap rondaven moltes idees de què fer després de la reunió i en els dies següents, amb quins amics i amigues es trobaria, o més simplement quina pel·lícula veuria en el seu ordinador o a quina obra de teatre podia anar en els pròxims dies a la capital francesa, la coneguda com «la ciutat de la llum», la Ville Lumière. Aquesta llum, aquestes idees, deixen de ser tals, s'enfosqueixen, no només per a Philippe Lançon, en molt pocs segons el dia 7 de gener al matí, després d'unes ràfegues de bales que posen fi a la vida de diverses de les persones presents a la seu de CH. És un atemptat que commocionarà la societat francesa, fins i tot gran part dels que consideraven que la incorrecció política d'uns caricaturistes anava molt més enllà d'allò permissible en la nostra societat, la França, l'Europa civilitzada, of course, que ara ja no ho semblava tant ni molt menys després del que havia passat.

Va morir Phillippe Lançon? Va creure que era mort? La història narrada en el llibre és la d'una persona que, com qualsevol altra, té una vida ordinària abans d'un determinat minut, o simplement d'uns segons, i que després aquesta desapareix o queda interrompuda. Com narra el periodista, aquells moments que va viure, i on la frontera entre la vida i la mort està a les mans, en el kalàixnicov més exactament, d'algú que creu que pot disposar lliurement de la vida d'altres persones que no pensen, si la paraula pensar pot aquí utilitzar-se, com ell, és una cosa que deixa impactat, o almenys aquest és el meu cas, a qui llegeix el llibre. En uns segons es juga la partida entre la vida ordinària i la no vida, entre seguir després de la reunió amb les activitats pendents o simplement fer de cap, i no ratlla, de tot, perquè desapareix la possibilitat de fer-ho. En uns segons, la quotidianitat d'allò que feia el periodista cada dia, del que milions de persones fan cada dia, es converteix en el cas estrany, l'irrepetible, l'interromput, el gairebé inexistent.

En la frontera entre la vida i la mort, el seu cos es va quedar en la primera. Amb un gran cost i desgast físic, del qual el llibre permet tenir exhaustivament coneixementa través de la impressionant reconstrucció d'aquests moments el 7 de gener i de tot el llarguíssim procés de recuperació, Philique Lançon segueix a terra, estès al sòl i no sabent, en aquests eterns segons que van haver de ser els que van seguir a les primeres ràfegues, si la seva vida, l'anterior, la normal, la quotidiana, desapareixeria totalment. I no, no va desaparèixer. El periodista va sobreviure, i a partir del 7 de gener s'inicia una nova vida per a ell, en la qual l'anterior queda gairebé oculta al seu interior, ja que s'ha de centrar en el procés de recuperació. Des de la publicació de l'obra en francès, i molt especialment amb la recent publicació en castellà (ja està anunciada la publicació en català), s'han publicat diverses entrevistes amb l'autor. Totes són de lectura recomanable, però el que cal llegir és el llibre; això sí, amb tranquil·litat i amb bon estat d'ànim, encara que de ben segur que si no el té el lector o lectora quan s'iniciï la lectura sí que el tindrà al final, perquè descobrirà el valor d'allò a què no donem importància, la vida quotidiana. I descobrirà també una cosa que és extraordinàriament important al meu parer: no hi ha una sola mostra, gota, bri, d'odi a l'obra. Més enllà dels obligats, i molt durs, records de l'atemptat, aquest desapareix per deixar pas a la vida després d'aquests minuts, d'aquests segons, del trànsit de la vida quotidiana interrompuda a la vida posterior que es mou durant un temps entre la vida i la mort i després es concentra en el llarg, llarguíssim, procés de recuperació.

No hi ha una sola mostra d'odi, i certament podia haver-n'hi si reparem no només en l'atemptat de CH sinó també en el fet que el llibre finalitza amb la referència a l'atemptat del 13 de 2017 en el teatre Bataclan. Però, al cap i a la fi, en l'obra, en la ­reconstrucció del cos de Philippe Lançon, en la seva memòria, la vida ha guanyat la mort.