Durant la Transició, a Girona, l'important sector cristià catalanista es feu socialdemòcrata d'en Josep Pallach. Inspirat per capellans «progres» com ara Modest Prats o Mon Marquès. L'autèntic pinyol d'aquest grup estava format per noms com ara Joan Paredes, Jaume Curbet, Montse Hosta, Montse Terradas, J. Vilanova o l' Àngela Rodeja, esposa de l'escultor Domènec Fita.

A la mateixa època, el PSC (Congrés) dels germans Nadal estava dirigit per l'arquitecte Quim Español i professors com ara Genover, Antoni Puigverd, Just Casero, Pius Pujadas, Ramon Llorente Varela i militants procedents de l'UGT i el PSOE, com ara Joan Dolera i la professora d'història que més endavant seria diputada, la vallisoletana Rosina Lajo.

Un altre sector, de fet el que va plantar més cara al franquisme, en els anys més durs, va ser el format al voltant del PSUC, el partit pare de tots els partits. Aquí hi trobem vells militants obrers, molts dels quals havien fet la guerra, com ara Àngel Serradell, Paco Mera, que també era membre de l'HOAC i CCOO, Pageo, els germans Montalban, Vela i, des de París, el pintor Enric Marquès. I d'entre els més joves hi trobem els professors Colàs, Quintanas i Bosch i els incombustibles Quimet Trias i Teresa Borín... i més endavant parlarem dels cadells de Bandera Roja com ara Eudald Carbonell, Joan Olóriz Serra, dirigit per Xavier Coromines, Jordi Creixans, la Merino i Dolors López, etc... Però el grup més combatiu del PSUC no era a Girona, sinó a Blanes. D'entre tots, descartarem tres noms que treballaven a la SAFA, Agúndez, Antequera i Paco Frutos, que, encara que era de Calella, militava a Blanes. I als vells Joan Miró, Pasqual Córdoba, a part de M. Blanch i S. Parra.

Fa dies que volíem escriure sobre l'assaig de Jordi Borja: B andera Roja 1968-1974, del maig del 68 a l'inici de la Transició. El professor Borja és una de les grans eminències de la política, no sé si dir de les esquerres barcelonines o catalanes, arquetip dels camaleons de la Revolució Francesa, Barrés, Tayllerand o Fouché, grimpaires, eternament reformistes, uns polítics contrarevolucionaris, que varen estar sempre ocupant espais de poder. Jordi Borja ha militat al PSUC, Bandera Roja, un altre cop al PSUC i fins i tot al PSC. Ha estat assessor de Maragall, Colau i no descarto que pugui acabar, segons bufi el vent, a ERC.

Des que, en els anys de la Transició a la democràcia parlamentària, es va veure que la revolució socialista era impossible, i molt més després del fracàs del maig del 68 i del cop d'estat de Pinochet a Xile, Jordi Borja ja es va posar en guàrdia.

I tornant al llibre sobre Bandera Roja, direm que ens l'ha deixat un antic militant gironí, Jordi Creixans, que no ha tingut mai cap càrrec, com sí va tenir el seu camarada Xavier Corominas, que, en passar-se al PSC dels germans Nadal, va arribar a ser batlle de Salt.

El que ens ha indignat més d'aquest fluix i contrarevolucionari llibret escrit per l'astut Jordi Borja és la seva manca de discurs ideològic i considerar que els militants de BR no eren ni massa marxistes ni prou revolucionaris.

Un servidor, simpatitzant de Bandera Roja amb Bep Marquès, soci del grup Praxi 75, no sols ha llegit molt sobre el tema sinó que vaig visitar el París del 68 i el Milano de l'Autonomia Operària i, en aquell moment, tenia de referents les anomenades tres M ( Marx, Mao i Marcuse) i els italians Antoni Gramsci i Toni Negri. Altres autors de capçalera eren Rosa de Luxemburg, Lukaks i altres mestres de l'anomenada Escola de Frankfurt. Més endavant vàrem llegir Manolo Sacristán.

Amb tot aquest bagatge de lectures, ara resulta que ens assabentem que el grimpaire Jordi Borja està preparant una nova via reformista que pretén reconduir els «catalaneros» d'ERC.

Arran de la presentació del llibre a Girona, Jordi Grau, el vell periodista neocatòlic i catalanista, comentava a la seva columna que intitulava Sense ideologia, que li estranyava que Jordi Borja acusés la mítica i esquerranosa Bandera Roja de ser tan poc revolucionària i marxista tot afirmant que només lluitaven per la democràcia i la república.

El senyor Grau, tot cofoi de trobar nous aliats, acaba la seva columna dient que els Bandera Roja volien el mateix que el que ara, cinquanta anys després, estan demanant les masses en els carrers de Catalunya, democràcia i república?

La crítica que faig a Borja i a Grau és que amb aquestes excuses no parlem mai de la lluita de classes, ni del socialisme, ni de lluites i solidaritats amb els treballadors i els explotats de tots els països i reduïm la utopia a aconseguir una república carlina, dirigida per la burgesia i una classe mitjana patriòtica.

Una de les qüestions polítiques de què ni Borja ni Grau parlen és que Bandera Roja va crear la Organització Comunista d'Espanya Bandera Roja, que va ser un intent de crear un autèntic partit comunista d'àmbit estatal que competiria amb el PSUC a Catalunya i amb el PCE a tot l'Estat.

En aquell moment, la majoria dels quadres dirigents de Bandera Roja, com ara Borja i Solé Tura, deixaren l'organització i retornaren al PSUC ocupant llocs de direcció i abocant el partit a abraçar l'eurocomunisme. Amb aquests dirigents provinents de Bandera Roja, el PSUC cada dia es torna més «progre», catalanista i socialdemòcrata, i obliga els reaccionaris del PSC a virar més a la dreta, un gir que els ha portat al liberalisme actual, en el qual no tenen cap vergonya d'aliar-se amb Manuel Valls i de suplicar a PP i Ciutadans el seu vot per a la investidura.

A continuació, podríem escriure gairebé una guia telefònica amb els noms que, havant passat per Bandera Roja, han acabat en els partits més inversemblants, per tal de tocar poder. Per citar-ne només un que va arribar molt alt, us donaré el nom d'en Josep Piqué i Camps, de qui ben segur que tots coneixeu la trajectòria.

Per tant, fastiguejat de veure tantes corredisses per ocupar càrrecs, de tants polítics grimpaires sense escrúpols, ens ha reconfortat poder llegir el suplement cultural de La Vanguàrdia intitulat La cultura comunista a Catalunya escrit per Jordi Amat. A partir dels comentaris crítics que fa de tres llibres dels principals intel·lectuals marxistes catalans, hereus del malaguanyat Andreu Nin, líder del POUM, assassinat de forma cruel a Alcalá de Henares, el 1937 pels serveis secrets estalinistes.

Estem parlant de Capitalisme i democràcia, de Josep Fontana, de Barbarie y resistencia (1925 - 1975), de Manolo Sacristán, i de Leyendo a Gramsci, de Paco Fernández Buey, tots tres col·laboradors habituals de Nous Horitzons i de Mientras Tanto.