El president de la Xunta, Alberto Núñez Feijóo, sembla un home com cal, si no fos per aquella foto amb el narcotraficant Marcial Dorado, que va sembrar un dubte raonable sobre la seva honorabilitat. Núñez Feijóo ha declarat que «si a Espanya no tinguéssim aquests polítics adolescents als quals els hem donat un Ferrari de 47 milions de passatgers a punt d'estavellar-se, podríem tenir un govern de coalició». És clar, la seva proposta de coalició és Sánchez- Casado, el binomi tradicional esquerra-dreta.
Òbviament no combrego amb les idees de Feijóo com tampoc amb el seu criteri a l'hora d'escollir amistats, però titllar els polítics d'adolescents per referir-se a la seva immaduresa mental i incapacitat de decisió em sembla una desqualificació que els adolescents no es mereixen.
Ara bé, que hi ha una crisi de lideratge és indubtable i preocupant perquè a curt termini no s'albira el recanvi desitjat. Quan es percep que un país, una empresa o una família no tenen una visió clara de com afrontar el futur o de com superar les dificultats, es cau en un incòmode desconcert o, fins i tot, desesperança, que arriba a minar la nostra felicitat. No es tracta d'enyorar la figura del líder messiànic que influeix aniquilant la voluntat dels seus acòlits, sinó de reclamar als representants de les formacions polítiques més votades als comicis del 26-M, que ocupen els escons del Congrés, que treballin en l'encàrrec de construir un Govern. Algú va dir que hi ha molts polítics i pocs líders amb capacitat de negociació per arribar a acords, perquè aquest és l'encàrrec electoral. I el resultat d'aquesta incompetència palesa en aquests darrers quatres mesos és una nova convocatòria d'eleccions per mirar de guanyar temps, un brindis al sol, davant la impossibilitat de formar govern. Adolescents no, però tramposos segurament.
