Som a les portes d'una recessió? La sospita s'escampa, en parlen els mitjans i els tertulians, els economistes no s'atreveixen a negar-la però tampoc no volen ser alarmistes (excepte uns quants que viuen justament d'esverar el personal). Aquells que tenen fama de sensats destaquen que al Banc Central Europeu se li està acabant l'armament pesant del diner regalat per injectar dinamisme a una economia que insisteix a frenar-se, en primer lloc a Alemanya, però ja se sap que una frenada de la locomotora provoca sacsejades a tots els vagons. Volen les xifres: unes dècimes de caiguda del PIB per aquí, uns tipus negatius per allà, una inflació que no s'infla... Ja té nassos que enyorem la inflació. Els qui hem viscut les taxes de dues xifres dels anys setanta, que esmicolaven en dos dies el poder adquisitiu dels salaris, no acabem d'entendre que ara les autoritats econòmiques es queixin del contrari. Però es veu que les coses són complicades. Hi ha una guerra comercial a estones entre els Estats Units i la Xina, s'escalfa el vesper de l'Orient Proper i Mitjà, el Brexit és una incògnita al cor d'un laberint protegit per l'atzar, i tot de coses més que els editorialistes enumeren com els capítols d'un escrit d'acusació. Sentència: això no rutlla. Podem tornar a entrar en crisi. Però, és que n'havíem sortit?

Que ens diguin que pot tornar la crisi ens sona a presa de pèl als que no som conscients d'haver-la abandonat. L'ocupació no ha recuperat els nivells dels bons moments. El poder adquisitiu dels salaris no ha sortit del pou. Els joves continuen condemnats a la precarietat que alterna treballs eventuals amb temporades a la figuera. Per adobar-ho, a les poblacions turístiques l'habitatge s'ha tornat encara més inassequible. On ha anat a parar l'augment de creació de riquesa que s'expressa en les xifres positives del PIB dels darrers anys? La resposta s'intueix: el cicle ha estat profundament desigualador. La recessió va enfonsar a la majoria, els de baix, i la recuperació ha beneficiat la minoria dels espavilats. I ara, quan tocaria plantejar-se polítiques d'igualació, ens diuen que tornem a tenir a la vista l'entrada d'un altre túnel. Se senten veus d'economistes que reclamen donar per esgotada la política del diner regalat i provar d'animar l'economia amb despesa pública. De forats per tapar n'hi ha prous i de sobres. Però als liberals ja se'ls ericen els cabells i aixequen les orelles: anatema! Potser un ciri a la Moreneta...