La gent

La política ha de protegir la societat de la gent, és a dir: ha de protegir la gent d'ella mateixa. I per què? Doncs perquè la gent és imbècil. El nostre grau de civilització depèn de com aprenem a esmorteir la pulsió emocional, estomacal de la gent, el rebot de la seva frustració, la filtració del seu ressentiment. Com més lliure és un país, com més fort és, i més segur, més abstencionista resulta, i més poder executiu té el seu president. Els Estats Units es basen en una idea, que és la llibertat, i il·lumina el món des de la seva fundació. Qualsevol ciutadà americà pot dir a qualsevol altre ciutadà del món: «Jo soc més lliure que tu», i el seu sistema electoral clarament desincentiva la participació -aconseguint-ho-, i tenen un president amb tot el poder executiu i una organització política amb tota classe de contrapesos per fer, en qualsevol cas, menys dramàtica la decisió de la gent.

La genètica és més fiable que el sufragi, com ho prova Elisabet Windsor o Felip VI i la princesa Elionor, i tants reis que en el passat escrigueren les pàgines més brillants de la Història. L'Esperit Sant és, ben igualment, més fiable que la turba fent el mico amb una urna. Joan Pau II i Benet XVI, i fins i tot Francesc, són expressions força més elevades que Sánchez o Puigdemont, per no parlar d' Ada Colau o d' Artur Mas. Però sí, he de reconèixer que sí: la democràcia és malauradament necessària en la nostra era, com ho són les presons: per fer por, perquè els governants sentin que tenen un límit i que no poden deixar-se dur pel seu costat més fosc. Haver-se de sotmetre a votació els limita en llur possible bogeria, perquè és cert que el poder embriaga: però que fem servir el sufragi de topall no significa que la gent estigui en condicions de decidir res, de la mateixa manera que bo i acceptant que la por d'acabar a la presó és una eina eficaç per a la prevenció delictiva, ningú no prefereix passar uns quants anys a Lledoners que un cap d'any a l'hotel Costes.

Potser del que més es penedeix Felipe González, dels seus anys de president, és d'haver convocat aquell referèndum de l'OTAN. Ha reconegut que no fou honest descarregar una decisió tan significativa en una gent que de cap manera no tenia la informació de la qual ell disposava, i que hauria d'haver entrat definitivament a l'OTAN, i convocar eleccions a continuació, per si els espanyols volien castigar-lo per incompliment de promesa electoral. Cal dir a més a més -per acabar d'explicar la mesquina dinàmica dels plebiscits- que els problemes de corrupció del PSOE començaren llavors, perquè l'aparell socialista va haver de recórrer al delicte per pagar la caríssima campanya del «sí», donant peu així al cas Filesa, que acabà amb Josep Maria Sala a la presó.

Al Regne Unit ningú no dubta que David Cameron és el gran imbècil contemporani, fins i tot més que Boris Johnson, i que els seus dos referèndums no només foren un insult a la política, i a la intel·ligència, sinó el més absolut menyspreu a la històrica democràcia anglesa. Eva Granados té raó: les decisions importants no es poden deixar en mans de la gent. El gran catedràtic de Dret Penal, Fermín Morales, també té raó: «la democràcia directa és la mort de la democràcia. Els referèndums són perillosíssims». Perillosíssims i l'eina preferida dels dictadors, per cert, que tenen la tradició de convocar-ne molts.

Tal com el triomf més elemental de l'home és domesticar la natura, i servir-se'n, el triomf civilitzador és canalitzar les masses, narcotitzar-les a cop de centre comercial i crispetes, de gran superfície i de plataforma digital, perquè els seus impulsos els satisfaci posant likes o el contrari -o escrivint comentaris al Tripadvisor- molt més que no pas creant escàndols o trencant el mobiliari urbà en ximples i caòtiques manifestacions que tothom sap que no duen enlloc.

Cada societat té les seves elits i hem de procurar que n'ocupin els llocs de més responsabilitat; tal com tots els països tenen la seves masses, que generen els seus residus, i hem de procurar que el camió de les escombraries passi amb puntualitat.