Aquestes últimes setmanes el monstre del llac Ness ha estat notícia perquè un estudi elaborat per científics d'una universitat neozelandesa ha descartat que es tracti d'una criatura prehistòrica i ha assenyalat que podria ser una anguila gegant. Amb tots els respectes per la recerca duta a terme per aquests professionals, que a més ha permès identificar les gairebé 3.000 espècies que viuen al llac, la veritat és que el seu esforç ha estat tan lloable com estèril. Nessie, el nom amb què fa dècades que es coneix el monstre, no pot ser trobat o catalogat, perquè la seva llegenda va molt més enllà de l'afany humà per racionalitzar allò que no veiem o no entenem. No és estrictament un monstre, tot i que alguns estem convençuts que existeix, ni una anomalia: és un concepte, una manera de veure i viure la vida. Tota llegenda que apel·la a la nostra percepció de la realitat i que torpedina les seves fronteres no podrà ser mai explicada del tot perquè és el fruit del nostre sentit de la meravella, de la nostra capacitat per dibuixar els altres mons que hi ha en aquest. El misteri de Nessie no pot ser resolt perquè és la metàfora d'aquelles coses que sempre donarem com a possibles sense tenir-ne una constatació factible, perquè la imaginació col·lectiva és (o hauria de ser) a prova de desmentits. De fet, ara que un equip de científics ha provat de demostrar la seva existència, és el millor moment per creure en ell, d'imaginar-se'l en un racó de les profunditats del llac esperant pacientment per deixar-se veure, fent-se el fugisser per alimentar el seu propi mite. Sí, la majoria de testimonis sonen a reclam turístic, alguns fotomuntatges fan pena i vivim una era tecnològica en què difícilment un monstre podria amagar-se tant temps. Però a la vegada és fantàstic escoltar tantes persones conjurant l'inexplicable, veure manipulacions de la imatge tan voluntarioses i riure's una mica a la cara dels avenços digitals. Nessie és a prova d'humans i de les seves dèries, perquè és el perfecte símbol d'aquelles coses que mai no aconseguirem destruir. Això val per aquest entranyable monstre, pel seu parent de les neus i pel Triangle de les Bermudes; per les autoestopistes espectrals i les piràmides asteques. Són essències d'un imaginari que faríem bé de mantenir ben viu, perquè és la perfecta síntesi del poder d'aquest món de sobreviure a les seves inèrcies i dibuixar un univers que, al final, ens ajuda a saber qui som.
