18 de setembre de 2019
18.09.2019
Diari de Girona

El problema català (II)

18.09.2019 | 00:06
El problema català (II)

El que s'anomena problema català, l'endurança, la incomoditat de Catalunya enfront d'Espanya, en determinats períodes històrics s'ha manifestat en tot el seu esplendor, per exemple, en el temps de la República, quan presidia el govern de la Generalitat Lluís Companys, nogensmenys, després del cop d'estat militar del dictador Franco, va submergir-se i va quedar en estat latent en l'àmbit domèstic i en algun sector clerical tot insinuant-se tímidament en algunes institucions. Poques manifestacions de caire catalanista es van produir després de l'alçament armat.

Per a alguns historiadors va iniciar-se el renaixement del catalanisme polític el 1960, en el Palau de la Música de Barcelona, quan un grup de joves es posaren a cantar El Cant de la Senyera del poeta Joan Maragall i es van tirar octavetes, redactades per en Jordi Pujol, qui va ser sotmès a un Consell de Guerra que el condemnà a set anys de presó.

Una altra de sonada el 1963 la protagonitzà l'abat Escarré de Montserrat, quan s'oposà a la campanya propagandista institucional que proclamava «25 años de paz», afirmant que no eren de pau sinó de «victòria» assegurant que encara es vivia en un clima de postguerra civil venjativa i injustificable. Aquestes dures crítiques van ser recollides en el prestigiós diari francès Le Monde. Per les polèmiques declaracions va exiliar-se el 1965 a Itàlia. El 1966 es va celebrar la «caputxinada», que significà una embranzida esperançadora per a molts catalanistes perquè es va observar que eminents escriptors i artistes ( Espriu, Tàpies, Rubió, etc.) estaven vius i actius en la defensa de la democràcia i de la llengua catalana.

Quatre anys després, el 1970, es produí la tancada a Montserrat, una mobilització antifranquista amb motiu del vergonyós Consell de Guerra celebrat a Burgos.

Amb la democràcia reneixen els partits catalanistes, cap d'ells, però, es declarà independentista fins l'extrem que en unes eleccions autonòmiques guanyades per CiU amb majoria absoluta les joventuts nacionalistes, quan va sortir en Jordi Pujol a donar les gràcies, van començar a cridar «Independència, independència» i el president enfadat i amb la veu aïrada va emmudir-los: «Calleu, calleu, feu el favor de callar».

Quan apareix el problema català? En la discussió parlamentària de l'estatut de Catalunya el 2004-5. Artur Mas, enutjat amb el tripartit i amb la dèria d'en Pasqual Maragall de reformar sense massa necessitat l'estatut, adoptà posicions maximalistes. Maragall volia passar a la història no sols com el millor alcalde de Barcelona sinó també com el president de la Generalitat, que ocuparia un lloc d'honor per ser qui regalà a Catalunya un estatut modern.

Tanmateix, amb el que no comptava Maragall fou amb els entrebancs que li presentaria CiU, que plantejà ara és la nostra hora segadors: o caixa o faixa. Si hem de fer coses, fem-les bé, i va desbordar el plantejament timorat del PSC i d'ERC. A. Mas si hem de fanfarronejar d'independentisme, jo em declaro el primer de la classe. Va ser quan es va començar a plantar cara al govern de Madrid i aquest desengany catalanista en Montilla el definí com a «desafecció».

Artur Mas en les eleccions del 2010, que el convertirien en president de la Generalitat, manifestà eufòricament l'inici del procés independentista, de llavors ençà, en seguim parlant. Així va començar la dialèctica més evident entre secessionistes i unionistes.

La setmana passada es va celebrar la manifestació tradicional de l'11-S i el crit més escoltat va ser «unitat». La gran munió de persones convocades en la concentració expulsen els seus dimonis interiors i la festa adquireix l'aspecte d'una catarsi, d'una purificació col·lectiva. No va ser tan concorreguda com en altres anys, tanmateix hi va haver més gent del previst. La manca de públic s'explica pel desànim, l'emprenyament, el cansament, la gasiveria, la repressió i la por i la divisió entre els dos partits, com pel fet que circulà que la manifestació de l'ANC era exclusivament pels independentistes de pedra picada, que propicià que alguns partits, com els Comuns i el PSC, assistissin al matí a l'organitzada per Òmnium.

Alguns per justificar la minva d'assistents han interpretat que els independentistes de soca-rel, els més radicals, no van acudir als actes organitzats per Òmnium ni l'ANC per no ser comptabilitzats, per no donar satisfacció als dos partits nacionalistes. No es volien confondre amb aquells que, després de tot el que ha passat, encara cerquen enteses de concòrdia política amb el PSOE o amb Unides Podem.

Es preveia que s'escoltarien exclamacions contra els dos partits nacionalistes, però es va dissimular amb el crit d'«unitat», una manera de reprovar aquest desori entre ERC i JxCat. Durant la setmana s'han analitzat les causes de l'assistència inferior respecte a les anteriors manifestacions i s'ha imposat la idea que les persones independentistes es reserven per una gran exhibició pública contra la sentència del procés que està a punt de caure. Ja es veurà com reaccionen els catalans més compromesos.

En Quim Torra escalfa l'ambient recordant els seus anys d'activista social; considera que el seu rol d'Honorable President de la Generalitat li exigeix escometre heroiques desobediències; si cal resignadament se sacrificarà perquè és honorable immolar-se per Catalunya. S'excedeix martiritzant-se; Aristòtil proclamà: «entre la covardia i la temeritat hi ha un terme mitjà: la valentia». Noto més temeritat que valentia en Quim Torra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit