Fa poc em van convidar a un esmorzar dels de forquilla. A canvi de dir unes paraules i respondre a preguntes dels assistents, podia menjar i beure sense límit i de gorra. Els pobres sempre acceptem aquestes coses, ho remarco perquè torno a tenir gana, a veure si algun lector en pren nota. Ningú em va preguntar res sobre la meva vida íntima i sí sobre política, és a dir, just al revés del que jo esperava segons els meus coneixements. Quan la gent marxava, se'm va acostar una senyora, 85 anys em va dir que tenia.

- Com creu que acabarà, tot això? Jo mai havia vist res igual.

La primera intenció va ser agafar-m'ho de broma, vaja un jo, de fet vaig aprofitar que tenia al costat un diputat al Congrés, per dir-li a la bona dona que li preguntés a ell, que a Madrid té bons contactes. Però alguna cosa em va fer aturar, alguna cosa en aquella senyora va frenar el meu sarcasme, alguna cosa no lligava en la situació. Aleshores me'n vaig adonar. La pobra dona estava a punt de plorar.

- He sigut del Partit Socialista tota la vida, i mai m'havia sentit a dir «feixista», fins ara. Com pot ser? Hi veu alguna solució, tot i que ja soc gran i jo...

Els seus ulls se li anaven humitejant mentre xerrava, vaig arribar a veure les llàgrimes, que si bé no vessaven, estaven a punt. I parlaven. Eren les llàgrimes d'una dona que havia patit, havia lluitat i havia procurat fer el bé. No la coneixia, però aquestes coses no se m'escapen. Se la veia preocupada, se la veia segura que ella, 85 anys ja, no arribaria a veure la solució, però se la veia sobretot injustament estigmatitzada. Feixista. No li entrava al cap, a ella, que havia patit el feixisme i s'hi havia revoltat. Potser fins i tot li havia robat éssers estimats. Feixista. I les llàgrimes allà.

Li vaig remarcar que no he vist el PSOE, però tampoc el PP, ni el que quedi dels comunistes, ni tan sols a Vox -el papu feixista amb què ens amenacen-, rebentar actes polítics de qui no pensa com ells, fer pintades a les seus dels partits rivals, assenyalar comerços desafectes al règim, ni tallar carreteres o vies de tren per intentar influir en tribunals de justícia. Actes de primer curs de feixisme, que en canvi observo sovint en grups que pretenien -els déus ens en guardin per sempre- construir una republiqueta a la seva mida.

Potser no calia. N'hauria fet prou de mostrar-li aquest escrit: «cal fer hegemònica la nostra identitat nacional. Ser ciutadà d'aquest país ha de voler dir, per exemple: ser més culte (hi ha indicadors que ho permeten assegurar, com l'índex de lectura, de consum cultural, etc.), pertànyer a una societat més moderna, més avançada, amb un grau més alt de benestar social, ambiental i cultural, ser més cívic, lliure, solidari i plural alhora, i ser més proper als models culturals socials i econòmics europeus». I explicar-li que això no ho van escriure als anys 20 els ideòlegs del feixisme italià, sinó que forma part del Programa 2000 que Jordi Pujol va dissenyar fa 30 anys per la Catalunya del futur, la d'avui. I que Presidentorra i qui viu a tot tren a Waterloo són els seus hereus, no genètics -com Puigdemont acusa de ser els dirigents espanyols respecte del franquisme- sinó ideològics, que és molt pitjor perquè implica una tria volguda.

Cregui'm, vella i desconeguda lluitadora, no hi ha major orgull que ser acusada de feixista pels deixebles de Mussolini.