Si finalment els espanyols acudim a les urnes el proper mes de novembre després de fracassar l'intent de configurar un Govern, seran les quartes eleccions generals al nostre país en quatre anys. Una xifra inèdita en la nostra història democràtica que està començant a generar crítiques cap al nostre model representatiu i a reflectir si es pot més afartament i desafecció entre la ciutadania i els seus representants. La tan esmentada crisi de la democràcia representativa està calant ja en nombrosos sectors de la societat espanyola, traient a la llum algunes esquerdes i humitats que pateix la nostra casa comuna. N'hi ha que tendeixen a veure només la part positiva i a transmetre un optimisme patològic, mentre que altres s'afanyen a ser els malastrucs d'una apocalipsi irreversible. Que el got de la nostra democràcia es percebi més aviat ple o, per contra, sembli que s'està quedant mig buit, depèn de les dades o els factors concrets que es prenguin com a referència.

1. Raons per a l'optimisme: Si la democràcia pogués mesurar-se i qualificar-se amb una nota numèrica, l'espanyola es trobaria entre les primeres del món. Almenys, així ho reflecteixen les conclusions dels informes i estudis internacionals emesos en els últims anys.

Cal esmentar, per exemple, el Rule of Law Index 2017-2018 elaborat pel World Justice Project. Aquest estudi conté un apartat reservat a avaluar els índexs de democràcia. L'anàlisi s'efectua en cent tretze Estats i té en compte principalment set factors: les limitacions als poders governamentals, l'absència de corrupció, la participació ciutadana sobre la base de la informació a la població i la capacitat d'aquesta per influir en les polítiques, els drets fonamentals, l'ordre i la seguretat, l'aplicació de l'imperi de la llei i, finalment, la justícia civil i penal. Segons aquest informe, Espanya ocupa el lloc número 23.

D'altra banda hi ha l'anomenat Democracy Index elaborat per l'Economist Intelligence Unit de The Economist. En aquest cas, mesura cinc elements de cent seixanta-un països: el pluralisme i la qualitat dels processos electorals, l'eficàcia governamental, la participació política, la cultura política, i les llibertats polítiques i civils. L'índex s'elabora a partir d'informacions que aporten experts, i de resultats d'enquestes a la població general. En el rànquing de la seva edició de 2018 només vint països del món apareixen classificats com «democràcies plenes». Espanya ocupa el lloc número 19. Crida l'atenció que, dins de la consideració de «democràcies defectuoses», hi apareguin Estats Units (lloc 25), França (lloc 29) o Itàlia (lloc 33).

D'acord amb aquestes dades, hi ha arguments perquè estiguem orgullosos, siguem optimistes i, fins i tot, traguem pit. Sempre, això sí, que ens centrem exclusivament a mirar la part mig plena del got i ignorem per complet l'espai buit, obviant aquestes esquerdes per les quals es poden perdre els beneficis atresorats fins a la data.

2. Raons per al pessimisme: A ningú se li escapa que en aquest nou mil·lenni els perills als quals s'enfronten les democràcies són diferents als d'abans. Més que a invasions i conflictes bèl·lics (que també) s'exposen a hackers informàtics, a difusió de notícies falses i a manipulacions massives de l'electorat per vies tan noves com internet i les xarxes socials. No es tracta d'un mal auguri sense fonament. Tant la Unió Europea com l'ONU ja han començat a elaborar estratègies amb l'ànim de contrarestar determinades pràctiques de desinformació per protegir els seus sistemes democràtics i la correcta formació del debat públic, a fi de preservar l'essència de tot sistema constitucional.

Així mateix, es torna cada vegada més patent i manifesta la desafecció entre la ciutadania i la seva classe dirigent. Encara que es tracti d'una crítica relativament habitual, el percentatge d'electors que se senten decebuts amb la seva democràcia és alarmant. En les últimes enquestes del Centre d'Investigacions Sociològiques, els partits polítics i els seus representants es consoliden com el segon problema més important per als espanyols, per darrere únicament del fenomen de la desocupació. Crida l'atenció que es col·loqui com la pitjor dada de tota la sèrie històrica, la més alta des de 1985. De fet, davant la perspectiva d'una nova repetició electoral, el nombre de ciutadans que s'inclinaria per l'abstenció o pel vot en blanc ascendeix considerablement.

A tot això cal afegir-hi l'avanç dels anomenats «populismes». La proliferació de líders populistes que accedeixen al poder a Occident a través d'eleccions democràtiques suposa un perillós desafiament. En qualsevol de les seves versions (d'esquerra o de dreta, intervencionista o desregulador, xenòfob o nacionalista) posa en risc els principis i valors que fonamenten el nostre model de convivència.

Finalment, no es pot passar per alt la ineficàcia de les pròpies institucions pel que fa a les finalitats per a les quals van ser creades, com tampoc el deficient funcionament del sistema. Els parlaments no poden elegir el president del Govern. Els governs no aguanten legislatures completes. Les institucions de control i regulació (Tribunal de Comptes, Banc d'Espanya, etc.) no resulten efectives a l'hora de complir correctament les seves comeses. La independència d'òrgans essencials es qüestiona (per exemple, la del Consell General del Poder Judicial). El model dels sistemes electorals desvirtua l'opinió dels ciutadans expressada a les urnes.

En definitiva, tot i reconèixer els mèrits i les bondats de la nostra democràcia, és urgent posar-se a treballar molt seriosament per millorar-la i conservar-la. Vivim en un entorn de llibertats que ni ha estat un regal (molt s'ha lluitat per aconseguir-lo) ni és perenne per naturalesa (pot desaparèixer en qualsevol moment). Que no ens passi com en aquest refrany que afirma que no es valoren les coses fins que es perden.