19 de setembre de 2019
19.09.2019
Diari de Girona

El sentit de la llibertat

19.09.2019 | 00:13
El sentit de la llibertat

M'han demanat alguns amics si penso retirar el meu patrocini a La Sotana i la resposta és no. M'han preguntat també si els escolto i la resposta és sí. I més concretament han volgut saber, aquests amics, si he escoltat el que han dit de mi. La resposta és afirmativa i em sembla molt bé. En un excés d'optimisme, que no guarda proporció amb l'edat que ja tinc, vaig creure que en l'article primer que els vaig dedicar quedava explicada no només la meva relació amb La Sotana sinó amb el talent, i amb la idea que els Estats són sistemes patrimonials.

Fou, efectivament, un excés de fe en la Humanitat, però no em sap cap greu insistir-hi perquè penso que no només és una idea important sinó que és l'única idea que realment importa si vols estructurar alguna cosa més que una tribu o un poblat. Si jo no pogués resistir quatre rebregades no em podria dedicar sense fer el ridícul a escriure, ni podria ser pare, ni podria mantenir unida, malgrat tot, la meva família, conjurant el futur amb les mans. El talent sobrepassa l'àmbit personal, i el de les opinions, i el de les ofenses, i els homes lliures el que fan, i aquest és l'únic sentit que té la llibertat, és protegir el talent i la genialitat de la pulsió sectària i ressentida.

He llegit, i he escoltat, que aquests nois de La Sotana no han acabat d'entendre que els comparés amb l' Albert Boadella o l' Arcadi Espada. Crec que haurien de prendre's més seriosament llur talent. Tan seriosament, pel cap baix, com me'l prenc jo i protegir-lo de les passions baixes que eixuguen la intel·ligència. El talent és l'elit del món i negar el del senyor Boadella és negar el de La Sotana. Preferir l'adscripció ideològica al geni és mediocre. Però he de dir també que és compatible ser un geni amb ser poc intel·ligent, i fins i tot amb ser un imbècil, un criminal o una mala persona, i no necessàriament per aquest ordre. Que aquest país prefereixi la Rahola o Toni Soler a La Sotana no és un problema ideològic o nacional: és un problema moral, i per tant polític, i explica el nostre gust per la derrota. Que algú cregui que jo defenso l'Arcadi o l'Albert perquè són amics meus és producte de la mateixa debilitat mental. Perquè són amics meus els estimo, però el talent, el nervi creatiu, la llum inextingible no depèn de l'amistat, com ho prova que jo agraeixo i patrocino –en la meva humil mesura– la feina de La Sotana tot i que no conec cap dels nois que en formen part i per molt que es diverteixin insultant-me, la qual cosa em sembla molt bé, sempre que ho facin amb gràcia.

«Debades fugim del foc, si el foc ens justifica»: i ben igualment, el talent es justifica només per ell mateix i és especialment pobre que precisament els que han patit tota classe de linxaments per causa del seu talent es dediquin a menysprear el talent dels altres i a no entendre que és el mateix foc que els justifica. Un dels nois de La Sotana, en un moment determinat de la darrera tertúlia, va venir a dir que tot i que la Rahola li semblava, en efecte, una bacallanera, s'asseuria amb ella a taula abans que no pas amb l'Albert Boadella. Derrota sobre derrota acumulada. Onze de Setembre de repetició a la dialèctica dels perdedors. Si el prejudici pot més que la intel·ligència i la teva opinió derrota el teu desig de món millor, jo no deixaré de donar-te els meus diners, però no sabràs què fer-ne.

Només Cruyff va ser plenament conscient del seu talent i va saber explicar-lo. Ferran Adrià només n'és mitjanament conscient, del seu, i el relat que en fa no té cap interès i és molt més interessant com l'explica Arcadi Espada. «És que el Sostres quan et defensa a tu, ho fa per defensar lo seu». No és veritat. Quan jo parlo del talent, només el talent m'importa i no si qui en té és un pobre idiota o un assassí en sèrie. Si un país no és capaç de fer aquesta abstracció, i de bastir aquest sistema patrimonial, no és un país, és un poblat amb bruixot i tam-tam. És la mateixa ignomínia que Albert Boadella sigui insultat a Catalunya, i atacat al seu mas de Jafre, que La Sotana sigui pràcticament clandestina. És la mateixa ignomínia que ni a l'Arcadi Espada ni a mi –i no gosaria ni per un moment comparar-m'hi– no ens convidin ni per error a TV3 o a Catalunya Ràdio com que un país accepti la Rahola de referent mediàtic i intel·lectual sense rebel·lar-se, en el sentit penal del terme. Quina dignitat pot reclamar un país, quina llibertat, si no s'alça en armes contra aquesta toia infame que fa dir-se Manel Cuyàs?

Però en fi, no hi ha res a fer. Persevera la tribu. Les expressions de talent, que hi són, no tenen continuïtat, ni estan connectant les unes amb les altres, perquè no volem fer l'esforç de ser veritablement lliures i la llibertat només la fem servir per queixar-nos dels altres. Hi ha una barreja –letal– d'arrogància i d'endarreriment, de pedanteria i de fosca província, de suficiència de casinet i de tic acomplexat que limita dramàticament les eclosions del talent més valuós, i el que alguns creuen que són els seus «principis» és només bijuteria per enredar les garses.

Continuem. I pagant, com sempre.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook