20 de setembre de 2019
20.09.2019
Diari de Girona

Confiança

19.09.2019 | 23:47
Confiança

Quan el 1920 es va jutjar Landrú –un assassí en sèrie que entabanava dones solitàries, les matava i després es quedava amb els seus diners–, un munt de testimonis que havien conegut Landrú van testificar que era impossible que aquell home exquisit, molt ben educat, intel·ligent, agut, sempre ben vestit, sempre encantador, bon pare de família i espòs exemplar, fos un horrible assassí que esquarterava les dones i les cremava al forn d'una petita casa de camp. El que ningú s'imaginava és que, justament per ser un entabanador que es guanyava la vida estafant pobres dones solitàries, Landrú estava obligat a comportar-se amb aquesta extrema sensibilitat i aquesta enlluernadora bona educació. Si no fos per la dolçor de les seves paraules, per les seves bones maneres, pels seus detalls commovedors –una flor el dia de l'aniversari, una galanteria en coincidir pel carrer, el gest de treure's educadament el barret, «passi vostè primer, senyora»–, Landrú no podria haver dut a terme la seva llarga carrera criminal, amb onze assassinats provats encara que podrien ser molts més. Si Landrú va tenir èxit com entabanador i estafador, va ser justament perquè ningú va arribar a imaginar que ho fos, començant per la seva pròpia família (tenia dona i fills) i acabant per la majoria de les seves víctimes, que es van deixar seduir i enganyar sense sospitar res que pogués ser perillós per a elles.

Aquests dies de suposada negociació per arribar a un acord de govern entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, he recordat l'exquisit i refinat Landrú, que sempre tenia una bella paraula a la punta de la llengua per fer-se passar per una persona irresistible i afectuosa i digne de confiança. Els polítics són en certa forma Landrús –viuen d'entabanar la gent–, i per això mateix se'ls ha de suposar una certa capacitat de seducció personal i un encant propi a l'hora de seduir els electors (als quals per fortuna només maltracten a força d'impostos i de promeses incomplertes, sense que de moment hagin passat a l'estadi posterior d'esquarterar i incinerar al forn de la cuina). Però justament per això se'ls hauria de suposar certa falsa galanteria i certa impostada elegància moral per exercir el seu treball. És a dir, cert refinament, certa sofisticació, certa disposició seductora.

Però justament això és el que no hem vist en aquests dies, no només entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, sinó entre tots els polítics amb representació parlamentària (incloent-hi, molt especialment, Pablo Casado i Albert Rivera). Perquè el que hem vist han estat males maneres, enganys, desconfiances, vetos, insults, amenaces o fins i tot un fatxenderia xulesca que posa els pèls de punta. En comptes de seductors amb un somriure als llavis, en comptes de cavallers educats sempre disposats a cedir el pas mentre s'aixequen coquetament el bombí, el que tenim és una quadrilla d'adolescents consentits que s'han passat hores i hores penjant selfies al seu compte d'Instagram esperant ansiosos l'allau de cors vermells que els recordin que macos que són. En comptes d'afalagar, en comptes de seduir, en comptes de persuadir, tots es dediquen a marcar territori com mascles que aspiren a liderar el ramat. Durant tot aquest temps no els hem sentit ni una sola paraula bella ni un sol elogi a l'adversari amb el qual d'alguna manera haurien d'acabar entenent-se (si és que de veritat ens hem de prendre seriosament el que ens diuen). Mai els hem vist un sol gest magnànim o desinteressat o si més no educat. No, res d'això, res de res. Només gestos emmurriats, amenaçades vetllades, fatxenderies de perdonavides de pati de col·legi.

Em pregunto què deuen pensar els habitants d'Oriola que han vist com es desbordava el riu que passa per la seva ciutat, o tots els habitants de la conca del Segura que no sabien si l'endemà tindrien la seva casa dempeus o si els seus negocis s'haurien quedat negats. Em pregunto què puguin pensar de tot això aquests ciutadans –i són molts– que viuen amb prou feines amb 600 o 700 euros al mes, aquests que ni tan sols saben com pagar el lloguer o si trobaran una feina mal pagada i mal considerada que gairebé ningú vol. Si els polítics obliden que la seva obligació és seduir els seus electors –com feia Landrú amb les pobres vídues de guerra a les que pretenia consolar i socórrer–, els electors començarem a pensar que no són més que una colla d'embaucadors que no es mereixen la nostra confiança. I als quals, potser, hauríem de començar a mirar amb el mateix menyspreu i el mateix horror amb què tots els coneguts de Landrú van començar a mirar aquell home quan es van assabentar de quina havia estat la seva veritable personalitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit