El pacient que arriba desagnat a Urgències, al crit de «necessito un metge, però no qualsevol metge», ni tan sols rep la resposta educada que haurà de conformar-se amb l'atenció dels facultatius presents. Aquesta evidència no impedeix que l'ego creixent de Pedro Sánchez l'impulsi a proclamar que «Espanya necessita un govern, però no qualsevol govern». El desconeixement de les limitacions del seu país podria disfressar-se de patriotisme, però el sobreentès que la seva presència personal és indispensable en l'executiu ideal s'endinsa en la patologia que ha conduït al dia més trist de la democràcia. A propòsit, el Govern actual creat i sostingut per Podem és un govern qualsevol, president inclòs?

Sánchez ha noquejat el país, mai va voler un pacte perquè no ha trobat cap polític a la seva altura. Hi ha un risc de contagi. Es comença per assassinar la democràcia i s'acaba descuidant el llenguatge. El president del Govern qualsevol parla alegrement de «repetició electoral», i els mitjans repiquen la idea. No obstant això, les eleccions sempre són noves i no es repeteixen, perquè aquest concepte suposaria anul·lar els comicis anteriors. El poder presidencial no arriba encara a tant. Pot desobeir clamorosament el mandat del 28-A, però no pot decretar que aquesta data mai va existir.

El llenguatge torturat no delata la passió, només la desídia que ha envaït la política. En un altre exemple de fragilitat lèxica, Sánchez difon al panorama mediàtic la seva convicció que «el Partit Socialista va guanyar les eleccions». Fins i tot un politòleg pot entendre que l'equip que ha obtingut més gols que els seus rivals no té garantit el títol de Lliga. Guanyar és governar i si la victòria fos tan clara com pretén un polític que es comporta com un ludòpata electoral, per què no ha estat investit?