Menú existencial

Els fets que ens condueixen pels diversos camins que ens dibuixa la vida, siguin fortuïts o previsibles, ho fan plantejant-te un seguit de relacions, associacions, aliances, amistats... que són les mateixes que alhora van modelant les persones en què ens acabem convertint. Quan ets més jove t'arrisques amb tothom, tens menys por a perdre i només penses a guanyar; a mesura que els anys i els fracassos et desgasten, però, les teves apostes són més meditades, com el jugador de pòquer que sap que el triomf no depèn de les cartes sinó més aviat de com les farolegi. Avui més que ahir, som esclaus de l'avenç comunicatiu i, en aquest sentit, la confiança en un mateix i en els altres esdevé un factor de pura supervivència. És, doncs, aquesta sociabilitat digital i ultratecnificada del segle XXI un reflex del canvi conductual de l'espècie humana? Innegablement. Ens estem acostumant a parlar a una pantalla, a un intèrfon, i ho fem segurs que a l'altre costat hi ha algú que necessàriament ens ha d'escoltar, que ens ha de creure, que ha de tenir cura de nosaltres i que fins i tot ens ha d'estimar i desitjar. La proximitat social que ens ha ofert aquest nou progrés tecnològic ha enfortit la nostra veu, el nostre jo, la nostra personalitat com a individus, ens ha singularitzat, ens ha fet més autònoms i ens ha atorgat una major autoconfiança i seguretat dins el col·lectiu, tot i que com a contrapartida ens ha allunyat de la resta, ens ha afeblit com a grup i ens ha empès a tots, de manera conscient o no, cap a l'abisme del buit emocional i de l'aïllament existencial. Potser la clau del problema rau en la gestió de la confiança. Continuem confiant realment en els col·legues de feina, en els amics, en les parelles, en la família, en nosaltres mateixos o preferim estar a l'expectativa de l'imprevist i l'interès propi? No ens volem adonar que cada vegada tenim més fe en les màquines i el progrés de les aplicacions tecnològiques dissenyades per satisfer les nostres necessitats més supèrflues i materials, i menys en les persones que tenim al costat, aquelles que de fet són determinants a la nostra vida perquè són les que ens obliguen a mirar-nos als ulls, a establir una connexió més sincera, humana i profunda amb el nostre veritable ser, amb els altres. Tot plegat, un lament existencial sobre l'eterna paradoxa que subjuga la condició humana...