Cartes

Xavier Serra Besalú girona

A l'estat espanyol ha sorgit ?nascuda a Catalunya, contra tot allò pacíficament català? una agrupació política que puja i baixa molt segons el vent que bufa, segons la moda: Ciutadans.

És una opció inestable, com molts dels populismes. Viuen tensionats i oscil·len a les urnes i a les enquestes, segons l'agressivitat dels seus tuits i amenaces. La gent s'hi apunta per interès i se'n va fastiguejada. És un negoci més, una mena de start-up, però en el terreny del poder. I està ple de misteris: qui els finança realment? De qui són servents?

Constatem objectivament que de lleis o d'accions per al bé comú no n'han dut a terme ni una, enlloc, que se sàpiga.

Després d'analitzar els programes i els estirabots de l'Arrimadas i d'en Rivera ?carnassa ideal per a la teleporqueria? he entès dues coses: a) defensen servilment els oligopolis de l'Estat, la púrria financera i els poders fàctics del passat; i b) s'apropien d'un sentiment humà de segona categoria però emocionalment eficaç: la ràbia.

Ciutadans és «el partit de la ràbia» i dels rabiosos, em sembla. Els diccionaris diuen que «ràbia» ?a part d'una malaltia, ben trista? és una emoció bàsica que lluita contra allò que trobem indignant, que concentra l'atenció en un sol objectiu i ens posa en estat d'alerta extrema. Es distingeix de la por perquè ?en lloc de fugir? indueix a l'atac. Reprimir-la pot comportar problemes psicològics.

Ja ho tenim: amenaçar, insultar, malpensar. Externament es percep quan els músculs del cos es posen en tensió i s'accelera el ritme cardíac. Hi ha canvis hormonals que en poden ser la causa.

En breu: cal anar amb compte però jo no en tinc por: les propostes pacífiques i serenes són lícites; llàstima d'aquells que, per sentir-se vius, necessiten enemics a batre, sempre: quina tristor aquests «partits de la ràbia».

Expo Dinosaures a Girona

Carles Mallart Girona

El pasat dia 11 al matí, amb els nens de casa, de gairebé 3 i 5 anys, vàrem anar a veure els dinosaures instal·lats a la Copa de Girona, i realment s'han renovat d'edicions passades. Presenten 30 dinosaures, tots bramant, fent aquell so tan profund característic. Realment és, diguem-ne, una expo singular i única, i de la qual gaudeixen tant els nens com els grans. No és gens fàcil la tasca d'engrescar la gent, i creguin que ho han aconseguit. Tenen dos dinosaures amb cadira, assimilable a les cadires dels camells, que, per un suplement de 3 euros, la mainada tenen dos minuts per gaudir a sobre de dos dels dinosaures en moviment.

El problema rau en el fet que després la mainada volen pujar a tots els animals, incloent el Dino gegant i, està clar, això no pot ser, no és cap atracció de fira, és una exposició aconseguida. Passen una pel·lícula d'aproximadament 15 minuts en què s'explica com era la vida d'aquesta espècie i com varen desaparèixer de la terra per culpa del xoc d'un grandíssim meteorit que va deixar la terra sense llum i sense menjar. Com no hi podia faltar, hi ha una petita botiga on venen figures de l'espècie de tota mena, llibres i, curiosament, uns ous d'uns 15 cm d'alçada, que si els poses en aigua, neix un dinosaure de plàstic al cap de quatre dies.

Els nens no tenen límit, se les saben totes, molts d'ells amb l'ou a la mà, cares somrients, posant la mà a la boca dels animals (de cartó pedra). Un bon espectacle al qual han sabut trobar l'encant.

El dijous 12, en Llambert, el gran, primer dia de classe, no hi volia anar. La seva mare li pregunta: per què? Resposta: no fos cas que neixi el dinosaure de l'ou i jo no ho vegi. Solució de la mare: ens emportarem l'ou a col·legi si ens el deixen entrar i podràs explicar l'aventura. Les llàgrimes van desaparèixer i a classe no hi va haver cap problema per entrar l'ou de dinosaure.

L'Iñaqui

Núria Bonet i Malàs Girona

No m'ha sobtat però sí que m'ha emprenyat la notícia sobre l'Urdangarin.

Ja m'indignava pensar que sortiria dos cops per setmana de la presó durant vuit hores al dia. Vaig pensar que hi aniria per fer classes d'esport. Ingènua de mi.

Però no. Resulta que la feina consistirà a fer de fisioterapeuta a persones discapacitades.

Molt bé! Ves que ara té aquesta titulació i ningú ho sabia.

A més a més, el seu règim serà lliure. Si vol anar a fer un cafetó ho podrà fer.

Conec persones que sí que tenen aquest títol i pagarien per aquesta feina, si més no pel currículum, però no gaudeixen d'aquest cognom.

En fi, mentre no els ensenyi a fer malabars amb els guants blancs posats...