Temps enrere, per a la publicació de la meva última novel·la, vaig demanar al periodista d'aquest diari Albert Soler que em donés un cop de mà en la presentació. Valoro els periodistes que no tenen pèls a la llengua, com ell. Albert Soler, que al final no va poder venir, va ser reemplaçat per la periodista Eva Vázquez, amb la qual cosa, ja li ho vaig dir jo a Soler, hi sortia guanyant. Al telèfon l'Albert em va fer arribar una pregunta de l'Eva que donava per suposada. En quin idioma ho fèiem? En quin idioma preferia que parlés l'Eva? Per descomptat, l'Eva ho preguntava per pura cortesia, tenint en compte que soc meitat argentí, meitat català. La resposta em va semblar tan natural que ni me l'havia pensat. En el que ella vulgui, li vaig dir. Veus, li va dir l'Albert, si la qüestió de l'idioma és només d'uns quants gilipolles que la fan servir com a trinxera. I tenia raó. La presentació va ser tant en català com en castellà. Tant s'hi val per tal d'entendre'ns i de passar una bona estona.

Vaig a veure Mascotes II al cinema amb la meva filla. A meitat de pel·lícula m'assabento que és en català perquè la meva filla em diu que Mascotes I l'havia vist en castellà. Ni li havia prestat atenció fins llavors. Tan incorporat tenim el bilingüisme els que vivim des de fa molt de temps a Catalunya que ens oblidem de vegades de la distinció entre tots dos. Escolto la meva pròpia filla parlar l'un i l'altre sense gairebé parar a preguntar. Per cert, que el seu català, amb només deu anys, és molt més depurat que el de Jordi Cuixart o el de Jordi Turull, d'acord que no es necessita molt per a això.

Desconec la quantitat d'articles que de tant en tant veig als diaris que esmenten que s'han vulnerat els seus drets perquè els han parlat a Catalunya en un o altre idioma. Aquest diari publicava aquesta setmana la queixa d'un pacient que, a l'hospital de Figueres, el metge, que parlava espanyol, s'havia negat a parlar-li en català. Hauria de tenir aquest pacient un gra al cul. Si s'hagués estat morint, no crec que hi hagués posat gaires pegues.

Una llengua és la mateixa jugular de la cultura d'aquest país. I això ho ha sabut bé l'independentisme, que ha tornat la conversió de la llengua catalana en matèria inflamable. És clar que resulten xocants aquestes persones que, vivint a Catalunya, perden tota mena de tolerància, aquesta que durant tants anys ha distingit aquest increïble país, i decideixen parlar-nos en un o altre idioma i si no que ens bombin. Crec que hem de recuperar aquesta tolerància perduda i obviar els imbècils, d'una vegada.