Preparar una infusió i prendre-se-la deu ser una de les coses més antigues del món. Encara que ens hi posem de pressa i corrents, haver d'esperar el bull de l'aigua, esperar que les plantes deixin anar els principis actius solubles, i deixar refredar la potinga una mica, tot plegat pren aires de ritual. Les infusions aturen el rellotge, per entendre'ns. I des de les foscúries del temps que es prenen amb finalitats terapèutiques, tot i que de la Revolució Industrial ençà també es prenguin pel simple gust de parar, glopejar, esbargir-se. Les infusions tonifiquen o relaxen, fan anar de ventre o desembussen l'ànima, treuen el rovell dels ossos, escalfen i alimenten el cos i el cap.

Ara no tenim gaires ocasions d'anar a bosc o a l'hort i d'agafar un manat d'herbes remeieres, posar-les a assecar i després infusionar-les. Herbolaris i farmacèutics (i supermercats) ens ofereixen un ventall endimoniat de bossetes. N'hi ha de veritablement enginyoses, però el refistolament mercantil de finals del segle XX també ha donat lloc a noves infusions, de cursileria fada. Tant li fa: el cas és que ens agraden. De propina, i per un mecanisme sinestèsic senzill, són evocadores. Els efluvis i les papil·les ens porten a l'Orient, al passat, onsevulla.

Sempre s'ha cregut que les olors són una forma com qualsevol altra de percebre i capturar el món. No cal recordar que a la novel·la El perfum el protagonista mira d'atrapar l'ànima (l'essència) de les coses a partir de concentrats químics. Quimera antiquíssima, és bonic, comprovar que les olors activen la memòria, la tristor, els baixos, reminiscències de tot tipus: a mi la fortor de sentina em trasplanta a la infància.

La dèria d'empresonar el món a partir de l'olor que fa ha dut el Patronat de Turisme Costa Brava Girona a encarregar dues infusions que rememorin les aromes i el gust del territori. Literalment. Es diuen Costa Brava Essence i Pyrenees Essence. Les han creat a l'empresa bisbalenca Tegust -els inventors de la infusió de ratafia- i asseguren que quan te les prens viatges a cavall de salabrors, d'humitat de pedres velles, per les boscúries mediterrànies i arran del foc muntanyenc.

Amb l'expectativa a tot gas les vaig tastar. Tanmateix dec ser un mal preparador d'infusions, perquè totes dues em van sortir amb gust d'aigua de garrofes. Mira que hi estava predisposat. Sovint m'enyoro com una bèstia, de la Costa Brava -del Pirineu no tant. Qualsevol cosa que m'hi transporti em fa feliç. No va anar bé. També pot ser que jo més aviat necessiti, en fi, una infusió de civet de senglar, de fregida de sonsos, de rovellons a la brasa, de gasoil de barca o de cendra freda a la llar d'un mas, però ja entenc que el Patronat de Turisme Costa Brava Girona no em consideri un públic potencialment interessant. I l'únic que els puc dir és que els desitjo tota la sort del món, si per un cas un dia se'ls acut encarregar una infusió de tramuntana.