El dietari

¿Seré yo español? és un recull d'articles d'un periodista català a Madrid, entre 1925 i 1930. El guixolenc Agustí Calvet, Gaziel, va ser potser el periodista més important del segle passat. Mort l'any 1964, crec que no va poder donar resposta al títol d'aquest llibre que vaig agafant i deixant, i no perquè em costi, ans el contrari, és per por que algun dia s'acabi.

Avui costa trobar un periodista amb la perspicàcia de qui el 17 de juny de 1926 va escriure en un article sobre Gaudí: «Crec fermament, amb el cor a la mà, que Catalunya ha estat víctima dels seus visionaris. Per això entenc que els catalans haurien d'estar escarmentats de tant meteorit fugaç». Any 1926. És aterridor.

Diumenge · Sempre hi haurà un final

Amb la mort, aquest any, de Mark Hollis (64 anys) i avui de Ric Ocasek (75 anys), queden orfes dues considerables balades pop dels 80, abillades de misticisme i romanticisme. Melodies que abusaven de sostinguts i bemolls i que, durant llargues estones, ens van convertir en uns fleumes melancòlics a Malibú, Pachá, Chic i altres temples d'aquella joventut ultrapassada.

Marc i Ric eren els vocalistes dels grups Talk talk i The Cars. Les veus de les cançons It's my life i Drive, dues icones d'aquell moment musical, que no estil perquè aquests dos grups res tenien a veure l'un amb l'altre. Els van posar a tots dos sota el paraigua del New wave, malgrat que It's my life (1984) respondria al bleda estil New romantic, mentre que Drive, també de 1984, era pop sintetitzat. La joventut és arrogant: «It's my life, it never ends», cantava Mark Hollis, intentant negar que sempre hi ha un final.

Dilluns · Genocidi paisatgístic

L'observatori per a la Sostenibilitat alerta que Empuriabrava i una part de Roses (per raons obvies intueixo que Santa Margarita) són dels llocs de la península amb més risc de ferotges inundacions. Té una certa lògica que sigui així, quan es permet construir en antics aiguamolls, com va passar durant la dictadura franquista, que a banda de privar-nos de les llibertats individuals i col·lectives va desfigurar per sempre la costa i va fer extremadament rics els sequaços del règim. Un genocidi paisatgístic poc o gens jutjat.

Dimarts · Festa del masoquisme

Una cosa és celebrar derrotes per recordar allò que es va ser en el passat i una de ben diferent és celebrar que t'estovin, com proposa l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis, una de les poblacions on els cossos de seguretat de l'Estat més es van passar de la ratlla (sí, de la ratlla!) l'1 d'octubre.

«Vols que l'Ajuntament de Sant Julià de Ramis i Medinyà canviï la festa local del 25 de juliol per l'1 d'octubre?». Aquesta és la consulta que vol fer l'Ajuntament als veïns l'1 d'octubre vinent. La festa major del masoquisme. La propera consulta quina serà: vols celebrar l'albada del mall i dels vidres trencats? Què et sembla un concurs de llançament d'àvies?

Dimecres · Xantatgistes d'altura

Cinquanta milions d'euros després, la Generalitat ha descobert que Ryanair és una versió actualitzada dels Hudson Dusters (una implacable banda de carrer novaiorquesa d'ascendència irlandesa de principis del segle XX). Després d'haver pagat tots aquests milions de «protecció» durant tots aquests anys, el Govern comença a sospitar que els irlandesos els fan xantatge. La política catalana es mou amb l'agilitat d'un ganso i té la intel·ligència d'un pingüí.

Dijous · Camina si pots

La via pública de Girona s'ha convertit en un camp de mines antipersona. Contra les persones que caminem. Ciclistes que corren veloçment per les voreres i si et despistes t'arruïnen la vida, silenciosos patinets que si no estàs atent et desintegren el fèmur, algun gos solt que si t'hi acostes t'ensenya les dents afilades i paios ociosos que escuren ampolles d'alta graduació i després les deixen caure sembrant vidres als espais públics.

Sempre s'ha dit que la via pública és de tots i no només d'aquests que han convertit l'incivisme en la seva rutina.

Divendres · Enhorabona, Tossa!

El nou govern de Tossa de Mar ha calat foc a l'acord que va firmar amb uns promotors l'anterior consistori, el de l'alcaldessa Gisela Saladich. El document obria la porta a acabar de devastar un dels paisatges més lírics de la costa catalana construint-hi un vesànic port esportiu darrere la platja des Codolar, amb magatzems, locals comercials, aparcament per a 400 cotxes, un hotel de cinc estrelles i quatre viles de luxe. Algunes mirades locals molt justetes pensaven que el projecte retornaria l'economia local als dies de vi i de roses dels 80.

Està comprovat que els ports esportius no porten mai res que ens tregui de pobres. Hem trigat massa a descobrir-ho.