Fa una colla d'anys, un meu amic que vivia a la plaça de l'Oli em deia que aquella barriada quedava marginal en relació amb el que aleshores s'havia convertit en el centre de la ciutat. Que durant les Fires, allí no s'hi notava res. Com si ja no formés part del clos urbà. Han passat uns quants anys, i ara un net d'aquell ciutadà viu en la mateixa casa i es queixa de la densitat d'activitats que tenen com a marc la ciutat vella. En repetides ocasions té dificultats per entrar o sortir de casa. I les dificultats augmenten si té necessitat d'utilitzar el cotxe. No fa gaires dies llegíem a la premsa que els veïns de la Girona vella es queixaven de l'excessiu protagonisme que ha adquirit aquell espai urbà. I demanaven que les activitats es repartissin pels altres barris. La realitat és que en el transcurs d'uns anys la Girona Vella ha experimentat un canvi molt notori. L'havíem conegut en un estat que no diferia gaire dels temps històrics. Els grans edificis s'anaven conservant amb penes i treballs. Les cases de la menestralia tenien moltes deficiències i oferien un escàs confort. De tal manera que alguns veïns buscaven un més còmode assentament en les noves barriades de l'eixample urbà. Si en alguna ocasió s'anunciava que es realitzarien obres en algun d'aquells carrers hi havia qui es queixava que es gastessin diners en aquella zona gairebé morta, en lloc de destinar-los a la millora dels nous barris de l'eixample que era allà on hi havia vida i futur.

Aleshores en aquell barri vell es vivia amb una gran tranquil·litat. Especialment abans que el trànsit motoritzat s'hi densifiqués.

Les campanes de la Catedral marcaven el ritme de la vida del veïnatge. A primera hora del matí circulaven alguns clergues que anaven celebrar les Misses matineres. I algunes persones, especialment dones, amb el mateix destí. Algunes ja sortien de casa amb el cap cobert per la imprescindible mantellina. Quan la campana capitular donava al senyal d'entrada a Cor, canonges i beneficiats es dirigien a la seu. Uns pujant per les escales de la Mare de Déu de la Pera, altres per la pujada de la Catedral, o per la solemne escalinata. Altres per l'Escola Pia i el carrer de Claveria. Alguns ja no els calia pujar ja que vivien al mateix nivell de la Catedral, al carrer dels Alemanys, o al de Bellmirall.

Al voltant de les nou s'animava el carrer de la Força amb el pas de nois i noies que estudiaven a l'Institut o les alumnes del Col·legi del Cor de Maria i de les Escolàpies. El carrer que ara porta el nom d'en Miquel Oliva Prat era el de pas pels alumnes dels Maristes.

Tocades les nou, ja tothom era a classe i els carrers tornaven a quedar en silenci. Pel carrer de la Força algunes mestresses de casa anaven a comprar per les botigues de queviures i la fleca que aleshores hi havia.

Jutges i magistrats, advocats i procuradors, testimonis citats a declarar es dirigien al Palau de Justícia. L'activitat de l'Audiència i els Jutjats d'aquell temps i els d'ara ofereix unes diferències abismals.

El carrer es tornava a animar quan a la una del migdia el estudiants sortien de classe.

En algun moment es podia veure un artista que es passejava encuriosit o buscant un tema davant del qual muntar el seu cavallet i realitzar la seva obra. També s'hi podia veure passejant algun arqueòleg o enamorat de les antiguitats, passejant pausadament mentre admirava els tresors artístics, històrics o arqueològics que en aquell temps eren ben pocs els gironins que sabien apreciar. Rarament s'hi veia algun turista. Més aviat era un estranger que un del país.

Aquell ambient recollit, silenciós, que podia ser un reflex del que havia estat la ciutat medieval, a poc a poc s'anà canviant. A mitjan segle vint les religioses del Cor de Maria construïren un nou col·legi en el carrer de la Creu, que de carrer només en tenia el nom, ja que hi havia més hortes que edificis. Però ja s'intuïa que seria un carrer amb molt futur. Les Escolàpies fracassaren en l'intent d'edificar un nou col·legi en l'entorn del temple parroquial de Sant Josep i tancaren el de la Pujada de la Catedral, deixant la ciutat de Girona. Poc temps més tard fou l'Institut que es traslladà al poble Sec. En canvi, el Palau de Justícia fou totalment remodelat per allargar per unes dècades la permanència de l'Audiència i jutjats en la plaça de la Catedral. Els germans Maristes tancaren l'antic col·legi de la Immaculada, construint-ne un de nou a la barriada de Santa Eugènia.

Per altra part, l'establiment del campus universitari en el complex de Sant Domènec representà una gran revitalització per la Girona vella. Molts edificis s'anaren renovant mentre se'n construïen de nous.

La important obra de renovació de les cases que miren a l'Onyar fou vital per aquell entorn tan característic de la Girona de la dreta del riu. La total reestructuració de la barriada del Pou Rodó va representar el canvi d'un antre de misèria per un nucli convenientment urbanitzat i revitalitzat.

El Museu arqueològic, el Museu de la Catedral, el Museu de la Ciutat, El Museu d'Art, tots ells amb un ric contingut i magnífiques instal·lacions, constitueixen un important centre d'atenció.

El gran impuls que ha adquirit el turisme a escala universal ha afectat sensiblement la nostra ciutat i molt concretament el seu barri arqueològic. La proximitat de Girona amb la frontera francesa i amb la Costa Brava ha influït notòriament en la afluència a la nostra ciutat de gent dels més variats països. També s'ha fet notar l'increment del nombre de jubilats i la millor situació econòmica en què viuen, com també el millor estat sanitari de les persones d'edat avançada.

Aquest important flux turístic ha originat uns canvis en molts serveis ciutadans. Concretament en el Barri Vell de Girona s'han tancat moltes de les antigues botigues i s'hi han establert nombrosos bars i restaurants, alguns amb una projecció a l'exterior amb les corresponents terrasses.

Tots els dies de l'any carrers i places de la Girona Vella es veuen envaïts per una gran quantitat de turistes. Hi ha moments que transitar pel carrer de la Força resulta molt difícil. Si sempre la massificació turística es fa notar, hi ha dos ocasions a l'any que s'incrementa amb escreix. Em refereixo a la setmana de Girona Temps de flors i el dia de Tots Sants dintre les Fires de Sant Narcís. Per Tots Sants tot el parament que des del carrer Pons Martí fins a la plaça de Catalunya mostra llibres, objectes usats de tota mena, artesania, puntaires, gastronomia, creació artística... atrau una concurrència extraordinària. La mostra floral del mes de maig fa que tots els carrers de recorregut resultin insuficients per encabir el gran nombre de visitants. No és estrany que viure en el Barri Vell pugui resultar una mica incòmode.