iure comporta afrontar la mort, que, d'una manera més o menys conscient, tenim sempre a prop. Les guerres que tan dramàticament han marcat la història de la humanitat, trenquen, a més, l'equilibri precari entre vida i mort i escapcen o capgiren les trajectòries dels qui s'hi veuen implicats, de vegades milions de persones, com a les grans guerres del segle XX. L'últim conflicte bèl·lic obert que ha sofert Catalunya és la Guerra Civil, i les ferides que va deixar, vuitanta anys després de la seva fi, encara perduren. L'obertura de fosses de víctimes o el traspàs dels supervivents fan que la memòria d'aquella epidèmia de barbàrie estigui ben present entre nosaltres. De la Guerra Civil, de la crueltat absurda que s'hi escampava, de la desesperació que s'hi respirava, de l'esforç tenaç per superar-ne les conseqüències tràgiques tracta la primera novel·la de Joan Santanach, Els vius. Fins ara coneixíem sobretot Santanach com a filòleg i per la seva condició de comissari de l'Any Ramon Llull, la seva labor a l'Editorial Barcino o l'expertesa que ha acreditat en l'estudi de la cuina medieval, començant pel Llibre de Sent Soví. Si des d'un punt de vista acadèmic Joan Santanach ha excel·lit com a medievalista, com a narrador ha triat un període prou proper per capbussar-s'hi perquè en puguem percebre amb nitidesa el batec. Ho ha fet brillantment a partir d'un personatge, Carmen, vídua d'un coronel lleial a la República afusellat, com el general Batet, a Burgos per les forces rebels del general Franco. La protagonista esdevindrà primer l'amant d'un tinent franquista que morirà travessat per una bala al front d'Aragó i després d'un general que assumirà responsabilitats rellevants a la Batalla de l'Ebre i durant la postguerra i que morirà també d'una manera sobtada. L'obra, que es mou sobretot entre Burgos, Madrid i Santander, té vincles constants i recurrents amb el món català, no tan sols per l'origen d'alguns dels seus personatges, sinó pels contrastos que Santanach hi il·lumina. Certament, Els vius és un llibre que té un escenari geogràfic i temporal definit, però el bagatge humanista de Santanach ens remet a la mirada dels clàssics per la manera com retrata uns caràcters on ressonen figures universals. En un anar i venir a través dels episodis que determinen el destí de Carmen, passat i futur s'entrellacen en un camí que en va perfilant amb precisió torbadora la fortalesa i la fragilitat. Ja al final, els pensaments de Carmen ho reflecteixen així: «Per un moment em va semblar que passat i futur s'unien, barrejats en un únic gest, indistingibles». L'ètica i la moral s'hi supediten a una lluita aferrissada contra el naufragi a què Carmen sembla inexorablement condemnada. El desig hi exerceix un paper destacat. Carmen administra de vegades amb astúcia, però en altres ocasions amb resignació, la fascinació que susciten el seu cos i la seva personalitat. Santanach, a més, aconsegueix atrapar el lector amb una prosa construïda eficaçment, un ritme narratiu ben resolt i unes descripcions intenses.
