Des del punt de vista meteorològic, ahir vam deixar enrere un estiu llarg i xafogós i vam entrar a la tardor, que s'allargarà durant 89 dies i 20 hores, segons dades oficials, fins al 22 de desembre, en què arribarà l'hivern. Un estiu llarg, xafogós i, en certa manera, asfixiant si tenim en compte els esdeveniments polítics que han omplert a vessar els diferents mitjans de comunicació al llarg de tots aquests dies estiuencs i lluminosos, amarats de blavors diverses i de salabror. Silenci i pau a prop de casa, submergits, allunyats de tantes veus sorolloses, mentre ens renovàvem de cap a peus per encarar els dies que vindran. Per enfrontar els dies que vindran. Que ens en queden uns quants fins al diumenge 10 de novembre. Però el temps passa tan ràpid que segons com ens ho mirem, el 10 novembre és a la cantonada: tornem a celebrar, celebrar és un dir, eleccions generals. I tornem-hi.
Hem arribat a un punt en què passem d'una estació a una altra gairebé sense adonar-nos-en perquè la calor segueix sent la protagonista. La xafogor també. I la situació política ens segueix asfixiant. No ha estat possible arribar a uns acords seriosos i estables per facilitar la governabilitat del país. No se n'ha sabut prou. No s'ha pogut. No s'ha volgut. No ha interessat. S'ha preferit anar a eleccions abans d'arribar a segons quins pactes. Hi ha opinions per a tots els gustos. El que és unànime és el clam que se sent, per tot arreu, de cansament, de poca credibilitat, de desconfiança, d'ineficàcia dels nostres governants que viuen d'esquenes als ciutadans que diuen representar. Mentrestant, tot segueix aturat. Avui mateix es dissoldran les Corts Generals i entrarem en un tres i no res en campanya electoral. I tornem-hi. Abans coneixerem la sentència del Tribunal Suprem sobre el judici del procés. Aquests són els dies que vindran. Els dies que ens esperen. La tardor que ens espera. Hi ha vida més enllà, però. La de cadascun de nosaltres. Les il·lusions. Els projectes. Els entrebancs. Les decepcions. Els records. Les bones companyies. Tots els dies que vindran. Farcits de silencis i de paraules. De preguntes i de respostes. O sense preguntes ni respostes. Farcits de la nostra vida viscuda. Com a individus capaços de fer-ho. Al nostre lliure albir. Per molt que costi.
Tots els dies que vindran seran nostres si els fem nostres de veritat, més enllà de xifres, estadístiques i vots. Més enllà de discursos repetits i esgotadors. Més enllà de la banalització de la política. Tot i que ens agradaria que els resultats electorals conformessin un govern de progrés sorgit del pacte i l'entesa d'una vegada, i foragités el perill del retorn a temps immemorials.
Els dies que vindran seran tot això i molt més. Tot això i tot allò que desconeixem. El que ens trobarem al llarg del camí. Abans i després de novembre.
Farcits del que ens agrada més. Del que ens agrada menys. Del que volem fer. Del que hem de fer. Els dies que vindran.
