La convocatòria d'unes noves eleccions per la incapacitat dels polítics espanyols d'acordar un escenari «governable» després de les del passat mes d'abril és una pèssima notícia per a l'Estat i per a tots els seus súbdits, nosaltres inclosos. Però també és una prova de la immaduresa democràtica d'una classe política -l'espanyola- que segueix actuant com si els seus escons o els seus càrrecs els corresponguessin per un manament diví o un dret propi. L'única cosa que no mancarà mai a un polític espanyol és una excusa, una explicació, una justificació per explicar allò que en el fons és inexplicable, des de les cremes a la bossa de la Cristina Cifuentes, als inversemblants raonaments dels corruptes, fins al «donde dije digo, digo Diego» d'en Pedro Sánchez a Pablo Iglesias per raonar la retirada de la seva oferta d'una vicepresidència i tres ministeris que li havia fet a principis d'estiu. I això que possiblement tingui raó quan diu que no hauria pogut dormir amb ministres d'Unides Podem al seu govern. El seu discurs recorda molt més els temps del fonamentalisme comunista dels anys seixanta i setanta que els de la realpolitik del segle XXI.

L'autosuficiència i manca de respecte amb què els polítics espanyols (i també alguns catalans!) tracten la ciutadania seria inimaginable en països amb una trajectòria democràtica més sòlida, com ara Alemanya, França, el Regne Unit, Holanda, Suècia, Dinamarca o Finlàndia, per esmentar-ne només uns quants. I la relació de l'Estat amb Catalunya n'és un perfecte exemple. Han ficat tot un govern regional democràticament elegit a la presó (o enviat a l'exili), que no ha comès cap altre delicte que complir allò que havien promès als seus programes electorals -uns programes amb els quals no havien tingut cap problema per presentar-se. I l'únic argument dels opressors és que la llei no permet una escissió. Quan les instàncies europees i internacionals, que lamentablement són justes, però no saben córrer, constatin el despropòsit del que està succeint, el principal argument per marxar d'Espanya serà que no voldrem que ens confonguin mai més amb un poble que accepta que el 2019 encara mana més la mida dels testicles que la fermesa dels arguments.

Espanya és un país a la deriva, democràticament i econòmica. Mentre aquí construïm castells amb l'esforç i la suor de la gent, allà malbaraten milers i milers de tomàquets per llençar-se'ls als caps o construeixen falles que han costat centenars de milions d'euros per cremar-les totes el mateix dia i tornar a començar. És l'esquizofrènia col·lectiva, el deliri permanent i a tots els nivells. Spain is different!