No cal ser el director de recursos humans de qualsevol empresa privada per saber que no has de contractar de nou la persona que acabes d'acomiadar per incapaç, almenys si busques obtenir un resultat diferent. Però no estem parlant del mercat lliure, ni de la república independent del talent, sinó del regne misteriós de la política, que només rendeix comptes davant la seva pròpia cort. Anem a eleccions al novembre, les quartes en quatre anys. El que semblava impensable fa tres mesos per suposar un fracàs massa estrepitós ha passat. El que els espanyols van votar no ha servit als líders encarregats de gestionar la voluntat popular amb el propòsit de conformar un govern de pacte, coalició o com li vulguin dir. El bipartidisme era molt més fàcil, per què ens hem d'enganyar. Ningú ha cedit el necessari. Tenint en compte que gairebé tots els encarregats d'aquesta tasca s'han pres l'agost lliure, jo diria que tampoc ningú ha treballat prou per aconseguir una entesa i arrencar una legislatura, encara que sigui curta, després de massa temps de paràlisi. I això sí que resulta imperdonable. Per definició, la política està al servei dels ciutadans. No obstant això, el que hem vist aquests dies ha estat una negociació a benefici dels partits, o encara pitjor, dels que els manegen. El gran guanyador fracassat, Pedro Sánchez, no ha buscat suports i no els ha trobat, enrocat obscurament fins que una enquesta li ha dit que tirar de nou a la ruleta de les urnes li donarà premi. Pablo Iglesias, Albert Rivera i Pablo Casado tampoc han mostrat cap grandesa de mires. Tornarem a veure les seves mateixes cares en els cartells electorals? No és desgavellat demanar que els partits triïn candidats diferents, perquè si als electors se'ns ocorre votar el mateix no ens trobem en un bloqueig com el que acabem de passar. Podran convèncer els seus afiliats que el que ha passat era inevitable, però necessiten la resta de cens si pretenen guanyar.

Sempre hi ha una primera vegada per pensar en l'abstenció. Es poden anar estalviant els discursos lacrimògens sobre la festa de la democràcia, i la felicitat de poder votar dues vegades a l'any quan no fa tant no se'n podia votar cap. No només la voluntat dels espanyols se n'ha anat pel desguàs gràcies a líders poc hàbils i molt pagats de si mateixos, també hem llençat els diners. Les eleccions generals del 28 d'abril van costar 139 milions d'euros, 8 milions més que els anteriors comicis, del 26 de juny de 2016, que va guanyar Mariano Rajoy. Amb aquest pressupost es podrien pagar milions en ajudes als perjudicats per les últimes riuades, es construirien col·legis... Aquests projectes, o molts altres a tot el país per als quals no hi ha fons, hauran d'esperar perquè tenim els pressupostos prorrogats i uns comicis per davant. La televisió pública es torna a gastar una picossada en el decorat dels propers debats, i una altra vegada discutirem si és més democràtic que siguin a dos, a quatre o cinc.

Quina mandra, ells i els seus assessors. Per mi com si emeten els de l'abril, quan tots fugien d'estudi sobre possibles pactes postelectorals en cas de no haver-hi majories clares.