Alejandro Amenábar ha dit, sobre la seva darrera pel·lícula, que «per a mi ha estat una mica com descobrir que Darth Vader era el meu pare. Hi ha alguna cosa de pare en Franco». També hi ha alguna cosa de mare en Espanya i a tots ens ha fet com som. I fins que l'esquerra no accepti la part de Franco que duu dins, l'entengui i aprengui a estimar-la, o pel cap baix a perdonar-la, no podreu matar-lo i us continuarà derrotant encara que faci molts anys que va morir. Ben igualment, fins que els independentistes no entenguin i assumeixin que són un moviment espanyol, i que Espanya és de moment molt millor que ells; fins que l'independentisme no aprengui a valorar i a estimar Espanya, en general, però sobretot la part d'Espanya que hi ha dins seu, no podrà superar el cercle viciós de la derrota cada cop que s'hi enfronti. No es pot derrotar un Estat sense entendre què és un Estat. I per la mena de victòria que l'esquerra vol sobre Franco, i que l'independentisme vol sobre Espanya, han de saber que no podran vèncer l'enemic si abans no admeten la fascinació que els crea, si abans no reconeixen com arriben a admirar-lo i per quins motius.
A Harry Potter tot això hi és molt ben explicat a través de l'al·legoria dels horrocrux, una màgia obscura que permet dividir-te l'ànima i amagar-ne els bocins en diferents objectes o persones per assegurar-te la supervivència. L'horrocrux de Voldemort que Harry duu dins és el pare que Amenábar intueix en Franco, el «soc el teu pare» de Darth Vader a Luke. Goethe diu que en el mal hi ha guspires de bé i en el bé guspires de mal.
L'odi és un tercermundisme. No té cap interès i només comporta misèria i mort. De fet, molta misèria i molta mort, i a canvi de cap informació ni cap creixença. Tal com el dentista no pot intervenir el queixal inflamat, el coneixement se't col·lapsa quan la ira ens confon i no ets capaç d'entendre a qui t'enfrontes i el menyspreu cava una tomba i és la teva. El problema de l'esquerra espanyola, i la catalana, és que Franco va ser millor que ells: menys idiota, menys totalitari i no tan mortífer. El problema de l'esquerra és que el vostre narcisime és fúnebre -i molt sanguinari- i que les vostres receptes són les que més han destruït la Humanitat. Entre Auschwitz i el gulag hi ha una línia recta i esquerrosa, obrerista, sindicalista, ecologista -sobretot en el cas de Hitler- i per descomptat «de baix cap a dalt», que és la mort de qualsevol idea, de qualsevol projecte polític o moral, i de l'home en la seva singularitat i, per tant, en la seva essència. El problema de l'esquerra és que sempre va insultar Franco com els nens malcriats fan amb els seus pares però sense atrevir-se mai a marxar de casa. El problema de l'independentisme és exactament el mateix i la declaració d'independència del 27 d'octubre va ser la més vergonyosa que ha vist Europa en el que duem de segle.
No hi ha res més espanyol que un independentista fent aquest ridícul estrepitós dels explosius de pam i pipa, ni res més espanyol, tampoc, que tot un president de la Generalitat dient que els terroristes són patriotes. Vet aquí Espanya. Això és Espanya, la superioritat d'Espanya davant de tanta baixesa, sí, però sobretot davant de tanta impotència. No hi ha res que en els darrers temps hagi reforçat tant la unitat d'Espanya com l'independentisme desfent-se com un terròs de sucre cada vegada que li arriba l'hora de pagar el preu, de demostrar el caràcter, la dignitat, el valor que empeny els pobles a ser lliures.
No ens queda res més franquista que l'esquerra catalana i l'espanyola. La dreta, que en bona part provingué del Règim, va fer la seva transició democràtica i avui viu en d'altres codis polítics i mentals. No fora seriós comparar el president Rajoy amb Arias Navarro ni Pablo Casado amb l'almirall Carrero. En canvi, l'esquerra viu encara en aquell record. L'esquerra espanyola és un souvenir del franquisme, el més venut a totes les botigues de collonades. L'esquerra espanyola és la figureta del « yo estuve aquí» que les àvies posaven damunt de la tele quan tornaven de viatge. Barrets i castanyoles, conyacs i mocadors, l'enveja de veïnes que no han tingut la sort d'anar a terres fadrines i comprar una cançó. Encara són antifranquistes. Encara volen exhumar Franco, per potinejar-lo. De fet, el que veritablement voldrien fora ressuscitar-lo, per tornar a la dolçor de poder viure contra ell, per tornar a tenir raó, per tornar-se a sentir joves, i transgressors, i intel·ligents, i per veure si aquesta vegada el poden matar en lloc que se'ls torni a morir al llit. L'esquerra espanyola, i la catalana, porten tots aquests anys dormint al llit en què Franco va morir i cada nit se'ls escapa el pipí.
L'independentisme diu que vol marxar de casa però només fa que demanar-li coses a Espanya: un referèndum pactat -és a dir, que li faci la feina bruta, com si fos una minyona-, que no condemni criminals catalans, i per descomptat molts més diners, perquè se'ns ha tornat drogadicte i no té aturador. I tot sempre des de la lliçó moral i arrogant, absurda i negadora de la realitat. L'independentisme és tan profundament espanyol que celebra les victòries d'Espanya com si fossin victòries seves: estan tan confosos i desemparats, tan colapsats de sentiments, que no entenen, que encara no s'han adonat que l'1 d'octubre va ser una aclaparadora victòria de l'Estat, i que la línia vermella que dibuixà a terra mai més ningú no l'ha tornada a traspassar.
El seu llit en què Franco morí és l'aplicació de l'article 155, que lluny de cap revolta el que provocà és que l'endemà tots els independentistes anessin a treballar. «Soc la teva mare», els xiuxiuejà Espanya, i van fer veure que se n'anaven, però tornaren a l'hora de sopar.
