Les eleccions no són un objectiu per si mateixes, sinó que són una eina per a un objectiu molt clar: elegir un govern. Són un mecanisme del qual ens hem dotat les societats democràtiques per elegir de la manera més justa possible a aquell equip de persones que governarà la cosa pública els quatre anys següents.
Anem a eleccions bàsicament per, entre tots, elegir qui ens governarà. I en aquest context són importants els projectes, les propostes o els lideratges, però el que és imprescindible és governar.
Dic això perquè en aquest període que ens ha tocat viure sembla que governar sigui quelcom secundari i que allò que importa és, sobretot, formar govern o fins i tot guanyar unes eleccions.
Governar sembla que ha passat en un segon lloc, quan és molt important en una societat democràtica. És necessari que després d'unes eleccions hi hagi un govern que governi, que, si pot ser, acabi la legislatura i que treballi per impulsar un projecte que tingui com a objectiu millorar la vida de la gent.
Això que sembla tan evident, ha deixat de ser-ho.
Vivim temps convulsos i la política sembla que ha perdut la brúixola i sense ella ha confós les prioritats. Costa molt gestionar la complexitat del moment i, davant d'això, es recorre amb excessiva rapidesa al «comodí del públic», a convocar eleccions, que sigui la ciutadania qui solucioni el bloqueig polític o les dificultats de governar en temps de post i precrisi, enmig del procés i davant una ciudadania allunyada com mai de les institucions.
Només a escala local es configuren governs que intenten governar i acaben el mandat. Tampoc és mèrit seu. La llei impedeix que es convoquin eleccions i que, per tant, es produeixin eleccions anticipades. Es vota cada quatre anys peti qui peti. Això, sens dubte, incentiva l'acord i provoca que els governs hagin de governar.
A Espanya, el proper 10 de novembre hi haurà les quartes eleccions en quatre anys. Dues repeticions electorals. Una legislatura de vint mesos, d'un any i mig. I una altra de deu mesos. Pel camí, només uns pressupostos en quatre anys.
Però és que a Catalunya, la cosa tampoc està gaire millor. Quatre eleccions en nou anys. Una mitjana que no arriba als dos anys per legislatura.
Fa pocs anys, hi havia un debat obert sobre si les legislatures havien de ser més llargues, si n'hi havia prou amb quatre anys per tirar endavant els projectes que els governs proposaven. Hi havia qui defensava legislatures de cinc anys. Que lluny queda tot això quan parlem de legislatures d'un o dos anys de mitjana.
I és que el veritable canvi no és la crisi econòmica ni la crisi política i institucional que hem viscut aquests anys. Certament, aquesta inestabilitat no ha contribuït a facilitar la governació. Però el problema és més intern al sistema polític. Segons el meu punt de vista han passat tres coses que sembla que han cronificat aquest bloqueig permanent i que no tenen visos de ser solucionats a curt termini si bé tots ens hi hauríem de posar per resoldre-ho. Perquè això, també afecta la nostra qualitat de vida. S'hauria produït la sensació actual d'inseguretat si no haguessin estat set anys sense cap promoció nova de mossos d'esquadra? La darrera va ser el 2012. Durant aquests set anys, quants mossos s'han jubilat? És només un exemple, però n'hi ha molts que estan estretament lligats al bloqueig que hem patit els darrers anys.
Com deia, tres són les claus que expliquen aquesta dificultat de governar, segons el meu punt de vista.
En primer lloc, davant les noves demandes d'una part de la societat que no es veia representada en el sistema de partits, sorgeixen nous partits. Aquest fraccionament parlamentari que s'ha produït tant a Catalunya com Espanya eleva el cost de la configuració de majories. Ja no hi ha un govern que pugui governar sol, sinó que necessita el suport de com a mínim, dos partits més. Això, lligat a la poca cultura de coalició que tenim dificulta molt configurar governs estables i amb més motiu, governar sense un projecte mínimament compartit.
En segon lloc, en un període de tensionament polític i social, per la crisi, el procés català però també pel malestar social, alguns partits en campanya utilitzen un llenguatge excessivament contundent, dur, que potser fa guanyar alguns vots però que fa molt difícil virar i arribar a acords amb aquells que has presentat com a antagonista o enemic fa només quatre dies.
I finalment, hi ha un excessiu tacticisme electoral entre els governants que han vist com a habitual allò que era l'últim recurs per desbloquejar situacions impossibles: l'avançament electoral. Ara s'utilitza l'avançament electoral com una eina més al mínim bloqueig, quan abans era sinònim de fracàs. Els governants ja no es plantegen acabar la legislatura, sinó quin serà el moment més favorable per als propis interessos per convocar eleccions.
I en això, hi tenen molta responsabilitat els governants però també l'oposició que prefereixen el confort de mantenir els seus posicionaments que no el desgast de facilitar el govern encara que això acabés beneficiant el conjunt dels ciutadans. Tampoc ajuda que els mitjans afavoreixin les especulacions i normalitzin els avançaments electorals. És quelcom extraordinari que quan se n'abusa ens trobem que òbviament es governa poc.
Esperem que aquesta tendència no s'allargui i tornem a la política, a pensar menys en campanya i més a governar, que és, de fet, el que ens hauria de preocupar. Perquè és el que realment ens afecta.
