L'artista Dionisio Quintero va oferir una visió ideal de la façana de la basílica de Sant Feliu, de Girona. Es tracta d'un dibuix detallista del que seria una nova realitat en el supòsit que el campanar actual hagués tingut un germà bessó, que s'hauria edificat a mà dreta mirant la façana. Des de la placeta de Sant Feliu, al peu del campanar, es pot somniar el projecte del dibuixant i acompanyar-lo en el goig d'una imaginació com aquesta. Dionisio Quintero ha de fer escola.
La ciutat de Girona porta un feix tan gran de passat venerable, elogiat i aturat, que pot arribar a ser una mena de càrrega que no deixi «pensar més ciutat». Girona és l'inrevés de Brasilia, aquella ciutat que en ple segle XX es va fer nova de trinca per ser la capital de Brasil. Les ciutats velles, en canvi, les hem pres al vol, les hem trobat fetes, o mig fetes, i la seva carcassa i l'estil de vida mateix, tot ens arriba molt condicionat. Vulgues no vulgues, s'és esclau de tot alló, i pot no agradar-te. (Per exemple -i ja ho poso entre parèntesi- als successius ajuntaments de Girona no els agrada la Devesa, i l'abandonen, lamentablement.)
Totes les ciutats del món han d'activar la imaginació, però aquelles que tenen un pes específic per la seva estructura, història, dimensió, personalitat, han d'exercitar més aquella facultat de produir imatges noves, combinacions distintes, organització d'oportunitats i materials de forma no rutinària tot creant espectatives i experiències de certa novetat. La ciutat ha de ser una oferta esbatanada o no serà. Exercitar la volada ha de ser una manera de construir ciutat.
Uns quants anys endarrere, els excel·lents gironins que integren el grup «Proscenium» varen «imaginar» un escenari meravellós al peu del passeig Arqueològic; la placeta d'entrada als Banys Àrabs era destinada al públic, i l'escenari comprenia el primer nivell del passeig, recolzat a l'edifici de les Sarraïnes. Molts gironins, molts, recordem aquells estius amb representacions com Becket o l'honor de Déu, La visita de la bella dama i molts més títols que varen contribuir a un canvi d'etiqueta de la ciutat, del qual ja hem parlat moltes vegades. És un canvi de fama ciutadana -després de l'anterior, «grisa i negra»- que espera un estudi rigorós i una merescuda publicació.
Un altre buf d'imaginació no va tenir sort i ara ja no té oportunitat de realitzar-se. Es tractava d'un auditori a l'aire lliure, de gran capacitat, que es podria haver construït a la part de fora muralla de Sant Domènec, al sud de la Torre Gironella. El llenç de muralla és espectacular, de perfecta conservació, barri silenciós, aïllament acústic natural, i amb un terreny que fa forma de conca, molt apta per a l'adeqüació de l'hemicicle per al públic. No hi pensem més: actualment aquests terrenys són ocupats per un immens aparcament destinat a les necessitats de la Universitat de Girona.
Sortosament queda imaginació, a Girona. Algú altre ha pensat que a Girona falta un auditori d'estiu i algú ha pensat que es podria situar, és a dir, construir, al barri de les Pedreres. Concretament es podria aprofitar el territori d'una antigua pedrera abandonada que, en el seu temps de servei, va deixar una esplanada, i és on podria situar-se el públic. La verticalitat i nuesa de la pedra permet imaginar que seria un perfecte tornaveu de l'actuació corresponent.
Amb imaginació, tot és a punt d'inaugurar-se. Només falten els detalls. Els serrells, com diuen els polítics.
