El juliol es va realitzar un debat en el marc de les jornades de la UPEC, i es va produir un fet que trigaré més a explicar que el temps que va durar. Va venir d'Istambul Mimunt Hamido, espanyola nascuda a Ceuta. És una dona d'empenta, coratjosa i molt valerosa. Va defensar un feminisme compromès que lluita contra totes les opressions a les dones, en la línia del darrer llibre de Najat el Hachmi. Jo estava al final de la sala, sempre pendent dels embolics que comporta tota organització. Acaba la primera intervenció de Hamido i veig que tres noies assegudes al darrere de tot aplaudeixen dretes fins a fer-los mal les mans, amb un apassionament i l'arrogància que donen els vint i pocs anys. Unes noies esplèndides. Li comento a una membre de la Junta el fet que no sé a què atribuir tant d'entusiasme. Hi ha alguna cosa màgica, els brillen els ulls i no entenc el perquè. S'acaba la taula, vaig a donar les gràcies a les ponents i veig les tres noies darrere Hamido. Intueixo que alguna cosa passa i els dic: voleu que us la presenti? Molt tímides em diuen que sí, sí. Li dic a Hamido: et vull presentar unes noies. Es gira i es presenten. S'abracen molt, molt emocionades les quatre. No entenc el motiu. Resulta que aquestes tres noies es relacionen per les xarxes amb Hamido. No s'havien vist mai en persona. Resulta que per a aquestes tres noies Hamido és un referent i han vingut a sentir qui, per a elles, és una mestra. M'explica després que les noies li han anat narrant totes les dificultats que tenen per no casar-se amb matrimonis acordats per les famílies, per no retornar al Marroc, per voler continuar estudiant, per anar a la platja, per vestir sense vels; en definitiva, per viure en llibertat. Una gran lliçó. Avui a Catalunya hi ha noies a qui actuar amb llibertat els costa molt, molt car. Després de la gran abraçada se'n van totes molt contentes a un bar a celebrar la trobada. Em vaig emocionar, a punt de plorar. Soc rector de la UPEC i, per moltes dificultats que es generen quan vols promoure debats entre les esquerres, per només aquest detall, val tots els esforços i maldecaps que una cosa com aquesta comporta.
Crec que els catalans i una part del feminisme català no són conscients que avui a casa nostra hi ha noies molt joves que han de lluitar dia a dia, en el seu entorn més immediat, amb molt de coratge, decisió, valor i valentia mentre una societat autocomplaent es mou entre el desconeixement i la postmodernitat més ximple.
I quan algú critica el fonamentalisme religiós se'l titlla de pertànyer a l'extrema dreta. En realitat són gent que avui prohibirien el llibre del Premi Nobel de 1954 Bertrand Russell Per què no soc cristià. Bravo per les noies valentes a qui ser feministes els costa una lluita que impressiona i que són un gran exemple per a una societat moltes vegades naïf. Aquestes noies són l'esperança de la militància d'esquerres de Catalunya, si l'esquerra deixa de fer l'orni.
